Visca el guasà!

"Tu saber de profe y tu inquietud de padre sencillamente te habían hecho perder el sentido de la ignorancia". Pennac, D. (2009). Mal de escuela. Barcelona: Debolsillo, p. 244.
A mi, no obstant, el que m'ha passat no és aquesta pèrdua de modèstia; senzillament, he anat "desadaptant-me" als nous alumnes. Les institucions educatives s'han transformat en màquines de fabricar ignorància i no és fàcil adaptar-se a elles, sobretot pels professors que s'estimen la cultura.
Per desgracia, ara tinc un any més que l'any passat i no gaire més saviesa. Visca el guasà!

El gran defecte

"El gran defecto de los profesores sería su incapacidad para imaginarse sin saber lo que saben. Sean cuales sean las dificultades que han debido superar para adquirilos, en cuanto los adquieren sus conocimientos se les vuelven consustanciales, los perciben  esi fueran evidencias ("¿Pero es evidente vamos!), y no pueden imaginar que sean por completo ajenos a quienes, en ese campo preciso, viven en estado de ignorancia". Pennac, D. (2009). Mal de escuela. Barcelona: Debolsillo, p. 244.

I, a sobre, molts en saben molt poc. El cas s'aguditza en els polítics, certament.

Alternatius de pa sec sucat amb oli de girasol

Són un tipus especial de persona. Ben mirat, tots en som d’especials, però mai tan especials. Són les persones permanentment insatisfetes, accionistes de les emocions, i són, clar, envejoses de mena. Són un tipus de ser que sura en la vida. Són com són per excés de pràctica, o potser per manca de teoria. I és que, efectivament, el coneixement ens fa més feliços. Ja, ja sé que molts de vosaltres dubteu que sigui cert que “el coneixement ens fa més feliços”. Precisament el vostre dubte aconsegueix esvair el poder sanador del coneixement. És precisament de la lectura d’on vaig aprendre la necessitat de sentir-me satisfet i, per tant, vaig aprendre la inevitabilitat d’estimar com a camí de satisfacció. I no se m’acudeix com és possible estimar sense estudiar, ni se m‘acudeix com es pot estudiar sense estimar, sense creure.
Recordo aquella tarda al Paraninf de la Universitat de Barcelona, aquell ambient solemne, històric, tradicional, aquell moment en què Freire, Paulo Freire, pujava a l’escenari, entre aplaudiments, vestit de gala acadèmica, amb el birret i la barba blanquinosa; mira a un costat i a l’altre, treu un paper i en un castellà aportuguesat llegeix:
“Fou aprenent amb ella que no és possible un amor fort, gran, veritable que sigui immune al dolor i indiferent al gaudi, que vaig entendre la inviabilitat, per als qui estimen, tant de la satisfacció que immobilitza com de la insatisfacció que només inquieta. Només estimem plenament en la tensió dialèctica entre la pau i la inquietud, entre romandre i marxar, entre la por i el coratge d’estimar, de viure, de morir, de renéixer”. Discurs pronunciat a l’acte d’investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. Paulo Freire.
Abans que tot Freire fou un exemple de com no és possible el canvi polític sense l’estima, de com no és possible la política sense l’ètica. Aquest fou el seu marxisme. Que lluny esteu vosaltres.

Mal d'alumne

"Las palabras del profesor son solo troncos flotantes a los que el mal alumno se agarra, en un río cuya corriente le arrastra hacia las grandes cataratas". Pennac, D. (2009). Mal de escuela. Barcelona: Debolsillo.

 

Un llibre que em va recomanar una alumna i que tenia pendent. M'ha decebut una mica. Massa anecdotic. (No em funciona algún accent)