PISA (Programa para la Evaluación Internacional de Alumnos) és un informe d’avaluació realitzat per l’OCDE (Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico)
Per a fer aquests comentaris segueixo GIMENO SACRISTÀN, J. (2011): “Lo que descubren y encubren los informes: PISA como ejemplo”. Cuadernos de Pedagogía, num. 413, juny de 2011.
Per a fer aquests comentaris segueixo GIMENO SACRISTÀN, J. (2011): “Lo que descubren y encubren los informes: PISA como ejemplo”. Cuadernos de Pedagogía, num. 413, juny de 2011. És a dir, a "lomos de gigantes".
PISA (Programa para la Evaluación Internacional de Alumnos) és un informe d’avaluació realitzat per l’OCDE (Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico)
PISA, con qualsevol informe, té un valor fonamental i democràtic. No només serveix als governs per a prendre decisions (un fet que sembla que tothom pensa que és el més important) sinó que també ajuda a tenir opinió al ciutadà. Greu seria, per tant, qualsevol voluntat de fer trampes perquè seria un parany a la democràcia una ensarronada al ciutadà. Greu, greu, greu. D’aquestes insídies en vam tenir força experiència durant quaranta anys. En una democràcia, la informació no democràtica, aquella que no s’ofereix per tal que la ciutadania (no) pugui tenir una opinió clara i distinta, cartesiana, és un fet èticament molt punible. Ja, ja sabem que als polítics que tenim els importa només la llei i les eleccions. Quan diem punible parlem d'ètica, d'ètica democràtica. De res serveix si un hom ha estat empresonat per lluitar pels valors democràtics en un sistema dictatorial si, quan ha tingut la oportunitat de practicar la democràcia, l’ha traït. Les trampes possibles en l’informe PISA són greus si han existit i vergonyoses sí han estat errades. O, sabent que estratagema és un sinònim de trampa, greu és si ha estat estratagema. Perquè no tot s'hi val. Deixem-ho estar. La història no els jutjarà.
La qualitat dels sistemes educatius no són fruit de les polítiques puntuals sinó que responen a altres factors entre els quals, clar, estan les polítiques. Cap factor per sí mateix genera la qualitat. El Tot és superior a les parts, però han d’haver parts. Les parts a Espanya també són les Comunitats Autònomes que presenten profundes diferències en el factor de la comprensió lectora, unes diferències que no responen al color polític de l’Autonomia. Vaja, que s’està fent igual de malament o de bé a tot arreu: al capdavall les diferències venen explicades, com ja sabien des de temps immemorials els que estudiem la sociologia de l’educació, de l’ambient familiar, coincident en gran mesura amb la classe social. Hi ha, però, moltes maneres de maquillar-ho, com veurem.
La primera crítica a PISA és que la comprensió lectora és un dels factors més avaluats, però en les escoles se segueix donant poca importància a la lectura. Biblioteques escasses, sense importància, sense inversió pública, sense control...
Realment algú pot pensar que valorar la Comprensió lectora implica valorar la competència lingüística? On és la comprensió oral, i l’expressió oral i l’escrita?
La segona crítica. PISA delimita un concepte restringit d’educació; no és un dogma, no és neutral, és millorable, es fica en territoris molt discutibles, no és fàcil extreure conseqüències pràctiques, descobreix la sopa d’all, “propaga la idea de que en la educación sólo cuenta lo tangible, tiene un sesgo pedagógico, és una evaluación entre otras posibles y necesarias...” p. 77
La tercera crítica. Molt ens temem que s'utilitza PISA per a argumentar unes mesures polítiques educatives molt discutibles. És per tant, una estratagema. Tradicionalment, el Departament d'Educació actua molt més com a polític que com a pedagògic. El que interessa és polític, no pedagògic. I clar, al final, la manca de civisme és un bon resultat de les polítiques escolars, per exemple. Podem ser neoliberals i parlar de la responsabilitat de la família, que la té, clar que la té, però l'escola, on els nens i nenes passem una més que bona part del dia, per no dir el dia sencer, ha de tenir la funció compensadora o no?
La quarta crítica. Es pregunta Gimeno Sacristán (Felicitats per l'article), després de reconèixer la importància de la comprensió lectora, si és important el nombre de llibres que es llegeixen els alumnes, les vegades que s’en va a la biblioteca, l’expressió oral. Es pregunta Gimeno Sacristán la raó per la qual triem Ciències i no el coneixement social. Perquè la formació artística no està valorada? o formació física I es pregunta si tot això no és important en l’educació. I tots sabem que sí, que també és important.
La cinquena crítica. Vaja, que PISA té un valor ideològic, clar. La trampa de PISA a Europa, a Catalunya ja hem vist que també adquireix altres accepcions, és que es tracta d'una estratagema, d'una ideologia. Política i econòmica. Perquè l'economia no és neutral, fet que en els blogs molt sovint passem per alt quan parlem de l'ECONOMIA, com si fos una ciència neutral. I no ho és. Sabíeu que el 2012 es vol incloure una prova més de cabdal importància? Sí, es tracta de l’educació financera. Un acord entre BBVA, el Déu pagà, i l'OCDE.
Es pregunta, el senyor catedràtic (que no es cubà, ni el Che Guevara, ni Evo Morales, per sort), si “¿Se tomarán en cuenta las informaciones que necesitan los consumidores para no ser pagadores de las codiciosas prácticas del sector financiero?” p. 77 Doncs, molt ens temem que no. Un govern que es presti a aquesta utilització de l’educació ha de continuar anomenant-se democràtic? Qui paga mana? Qui ha pagat al sector financer?. (Mira, ara se m'ha vingut un aforisme: Qui paga mana, però qui mana ja no paga)
La crítica sisena. Se suposa que allò que s’avalua és valuós educativament, és a dir, que paga la pena. PISA, certament, no es dedica només a fer un diagnòstic o a comparar sistemes d’educació, sinó que pot servir per a jerarquitzar centres. Us enrecordeu d’aquell professor gironí que era tot fet de llei però poc de saber què passa amb la llei? Doncs deia que no hi ha jerarquització. Bé, tots sabem que els centres estan “classificats” ja, i, si no ho evitem, amb l’excusa de gestionar bé els recursos públics, ho estaran encara més. Alguns pensareu (i algunes), i què hi ha de dolent en jerarquitzar? Doncs que els resultats depenen, en gran mesura, del nivell social i econòmic de les famílies amb la qual cosa poden dedicar-nos a donar més a qui més té. És curiós aquesta excusa de “gestionar bé els recursos públics” perquè s’utilitza abusant de la bona voluntat de la gent. I de la ignorància, també. No de la ignorància general, sinó de la ignorància educativa. Qui no desitja que es gestionin bé els recursos? Doncs això s’anomena “tautologia”: és una afirmació vertadera sí o sí. A més a més, pressuposa que s’estan gestionant malament i que els professors es neguen, per sectarisme i per gregarisme (que també, clar, existeix) a una bona gestió. Què maquiavèl·lic. Perquè una cosa és el diagnòstic (cal gestionar bé) i una altra la sol.lució (jerarquitzem, etc). El que interessa, però, no és gestionar bé, sinó gestionar estratègicament o, parlant ras i curt, ideològicament. Tota la inspecció us podria donar mil exemples de gestions dolentes en els centres. El que ja no tinc tan clar és que us poguessin donar la mateixa quantitat de solucions. De solucions posades en la pràctica.
La crítica setena. Gimeno Sacristán (mai un article m’ha semblat tan útil) enumera alguns efectes col·laterals de PISA. I són importants.Les qualificacions dels professors no són tan fiables com les proves externes. Matrix. Les proves realitzades pels professors són proves « reals » basades en alumnes « reals » i en uns estudis « reals »però no són el suficientment « reals » per a considerar-les « reals ». Sí ho són, com indica Gimeno Sacristán, per a valorar el fracàs escolar, paradoxalment.
PISA obliga al professorat a abandonar la seva adequació a l’alumnat “real” amb unes possibilitats i contextos socials “reals” per a adequar-los a PISA-Matrix. "No deja de ser una curiosa, fàcil, barata, manipuladora y perversa manera de entender la formación del professorado" p. 79. Doncs, moltes gràcies mestre. Moltes gràcies perquè hi ha molta gent que no s'entera de què va això de l'escola i vostè fa una contribució espectacular. Miri, senyor catedràtic: aquest article m'apassiona. M'apassiona perquè vostè, que ja té uns anyets de vida i de docència, dona una lliçó d'amor a la professió i d'independència de criteri. D'amor a la professió la donen molts professionals; però d'independència de criteri, no; és més, vostè marca un camí a tots els publicallibres de tres al quart que només tenen interès en dir el que cal dir per ser convidat. A això Althusser, què no és sant de la meva devoció ni de la seva, l'anomenava Aparells Ideològics de l'Estat. Deixin, simplement, donar-li a vostè les gràcies, i, ara que s'han prohibit els toros, deixim anomenar-lo "mestre". Si pot ser, no deixi vostè mai la Universitat, nio molt menys els llibres, malgrat no siguin bestsellers. Hi ha vida més enllà del mercat.
La crítica vuitena. Del dit es desprèn que els polítics no confien en el professorat i, clar, com podem respondre a l’ensenyament “real” si se’ns demana una tasca “política-matrix”. I aquí m’enredo amb un altre aforisme: “Quan l’educació és un problema pels polítics, la política és el problema de l’educació”. Jo, també us ho dic, en la meva pràctica diària m’he trobat amb professors i professores amb cara, però la majoria és gent preocupada pels seus alumnes i l’educació. Ës més, la meva crítica als meus companys és que són massa oficialistes, és a dir, que si tinguessin més cultura educativa, més sociologia i menys psicologia, l’educació milloraria molt. Cal allunyar-se de la pedagogia oficial que és, al capdavall, una política interessada.
Crítica vuitena. Els resultats no especifiquen què ha de millorar en l’alumne. Això ho saben els professors, però PISA avalua altra cosa que la seva feina. Us heu preguntat, dic jo, perquè un pedagog, psicòleg o psicopedagog d’un Equip d’assessorament Psicopedagògic (EAP) ha d’atendre un centre cada dia? Vaig treballar durant tres anys. Penós. Penós, no la meva feina que la vaig treure amb nota (sempre es treu nota quan , malgrat no saber gaire, t’hi dediques), sinó haver d’anar a fer xurros. El que importa és la quantitat, les dades, tants alumnes atesos, tantes reunions amb tutors, tantes amb famílies. Aneu a cagar! No sabeu o no voleu saber de què va. Un dia, per cert, us explicaré l’anècdota de la compensatòria, que després va anomenar-se LIC i ara... jo que sé, com l’anomenen. El Departament navega. Ara li diuen Departament d’Educació, ara d’Ensenyament, ara tornem a Educació... Si estudiessin més no canviarien tant els noms, no.
La crítica novena. Bé, és llarga. Resumim. PISA es una avaluació en la línia positivista. “La elaboración de información sobre muchos individuos conduce a una relativamente pobre comprensión de cada uno de ellos” p. 79. Bé, aquest aspecte molta gent que “valora” Pisa no el té present. Pisa, efectivament, no diu res sobre, per exemple, la capacitat d’expressar-se i comunicar-se per escrit. Suposo que el que interessa del “poble” és que sigui capaç de llegir la propaganda, però no d’elaborar-la. On queda l’emoció, la sensibilitat estètica, la individualitat o simplement el civisme, al que, en teoria, tanta importància li donem.
Una última cosa. Veient un documental sobre el control de qualitat d’una fàbrica xinesa que fabricava component per Nokia, demanen a diversos treballadors `per a fer una entrevista. Els assignen el despatx dels “jefes” i la noia que va l’auditoria diu “no”, ha de ser en un altre lloc perquè aquí no se sentiran protegits. Normal. Recordo, que aquí, a la gran Catalunya, vaig participar en una valoració del meu centre. M’entrevistaven al despatx de la direcció, amb tot l’equip directiu al voltant. Molt poc professional. No cal “desir nada más”, com va dir Bern Shuster. Treballem bé els mestres, a veure si els polítics n’aprenen. I,per cert, a veure si la gent critica les decisions de política pedagògica més i una mica menys els mestres.
Bé, doncs, acabem avui aquesta sèrie d’entrades sobre PISA. Ara, si no sabeu és perquè no voleu.
Entrades
