diumenge, de gener 30, 2011

Aprenem de Sant Agustí

Si en la tradició catòlica San Agustí havia afirmat "Quita las manos de ti mismo; tratas de construirte y construyes una ruina", avui no podríem corregir-lo. Sí podríem, i convindria, aplicar-lo als polítics en general, i als dedicats a la pedagogia oficial, en particular: "Aparteu les mans de la pedagogia i del món perquè cada acció s'esdevé una bomba atòmica i cada escola una Hiroshima".
PD. Dedicat a tots aquells que ja ara mateix deuen estar pensant en "ordenar" quelcom. Per millorar-lo.

dijous, de gener 27, 2011

La Ley Sinde i la cultura

No és la meva intenció emetre un judici sobre la Llei Sinde. M'acompanya la ignorància, per una banda, i la desgana, per una altra. Però tenia ganes d'expressar el que penso des que vaig sentir un programa a la ràdio, entre fogons i plats, que en parlava. Malparlava. Errava. Crec.
Fa anys, anava al Cineclub Imatges, enamorat com estava d'una noia que també hi anava.Quatre gats. Fassbinder, Tanner, i altres genis m'obligaven a un sobreesforç. Per sort, res de Rossellini. Més tard, amb l'èxit de la proposta, els continguts es suavitzaren i l'assistència es multiplicà per 30. Res d'Antonioni.  L'escot, La naranja mecànica.... D'aquella època em quedà el plaer del cinema i, sobretot, del plaer del cinema els divendres. I, amb la vinguda al món dels nens, dels meus nens, el cineclub es presentà a casa. Tots els divendres, després d'acabada la jornada i la setmana laboral, sessió de cinema. Els germans Marx, Agárrame ese fantasma, El mago de Oz, Indiana Jones, La Guerra de las Galaxies, Ultimatum a la Tierra, El gendarme.... i tantes altres.
1. Primera mentida: Baixar-se pel.lícules d'internet és gratis. No, els usuaris han de pagar religiosament la connexió. Cada mes. Algú es beneficia de les connexions a internet, per tant. No són ells qui haurien de pagar per les descàrregues?
2. Segona mentida: Compartir pel.lícules va contra la cultura. No, tot el contrari. Internet permet accedir sobretot a pel.lícules que són difícils de trobar, poc comercials, quasi oblidades. On trobar les de Lou Costello i Bob Abbott? EL que va contra la cultura és pensar "només" en el benefici.
3. La manera (una forma) d'agafar gust pel cinema és veient cinema. El cinema poc comercial, si a sobre, no és gaire accesible, produirà l'efecte fugida. Cinema espanyol? català? Doncs, deixeu que la gent li prengui el gust. Que puguem tastar. Així fareu millor cinema.
4. La cultura no pot ser només economia. Per això les biblioteques tenen servei de viceoclub (per això i per la crisi de lectura que hi ha; i perquè els polítics només es preocupen de tenir usuaris dels seus mal governats serveis públics)

dilluns, de gener 24, 2011

Resposta d'un professor-funcionari

Estimat ex-alumne. Saps que no obtindràs cap benefici de les teves paraules, per això t’agraeixo profundament el teu missatge en una època de crisi com la que vivim. No només de crisi econòmica, sinó de crisi de relacions, líquides i gasoses, de crisi política, de crisi d’amor. T’ho agraeixo perquè mai he fet servir el meu “poder” per tal de ser valorat:  ni dono feina, ni recomanacions, ni pujo nota. Tampoc tu ho haguessis acceptat. I he escrit "acceptat" perquè és del que es tracte: no de dir "jo no m'ho mereixo", etc, i para mentrestant la mà. En conec un munt de casos. I té mèrit. Mèrit meu, en no fer-ho, i mèrit teu, en no esperar-lo. Comencem a ser un reducte.
No puc dir-te gaire més, la veritat, perquè sento una certa vergonya. Vergonya, sí, de pertànyer a una institució que humilia de forma profundament immoral amb les seves qualificacions i classificacions, i privilegis. Per això no he treballat mai amb l’objectiu de reconeixement; quan s’esdevé, és molt animós, però també em fa vergonya, perquè no deixo de ser un guardià del Lager en que crítics i acríticsde l'escola em convertit l'escola.
Fa un temps que penso que el meu paper està finint, que la meva manera de fer classes comença a estar fora de lloc i que no puc adaptar-me a les noves exigències: em falta fe en aquesta pedagogia oficialista que canvia les sigles cada dos mesos (competències, resultats d’aprenentatge, UEC, UEE i tantes altres....). Si t’ha estat útil, tens tu la responsabilitat perquè has permès que jo pugui fer el que vaig fer, dir el que vaig dir, i ser com vaig ser. És la meva feina, encara. Però si vaig dir el que vaig dir va ser perquè tu deies el que deies, doncs l’educació és un joc de relacions. I has estat capaç d’obviar les humiliacions obligades del joc.
Pretendre ara i aquí dir tot el que penso d’aquestes relacions, és una tasca que em depassa. El temps, i els meus escrits aquí, han d’anar reblant la meva pràctica. Deixa'm, però, dir-te que ja he renunciat, fa temps, a ser un fariseu, és a dir, he renunciat a parlar des de dalt, des del dogma. I ho he aconseguir molt sovint. No vull “atontar”, és a dir, no vull emancipar, ni fer lliure, ni crític ningú. És més, he intentat parlar des de l’antidogma , deixant que cadascú es defineixi, però fent veure que la definició no pot ser una definició tancada. No cal dir que quan una classe està dominada per algun o alguna dogmàtica les crítiques em plouen sota la forma de: es dedica més a la universitat, no s'implica... Excuses! És la forma que el dogma pren en l'antidogma: fer creure que implicar-se és deixar-se la pell, la família i la vida. Dogmatisme. Qui milita en una secta, de dretes, d’esquerres o religiosa, no agraeix l’antisecta. Si alguna cosa no suporta el dogmàtic és el no donar importància a la creença i mostrar que és de plàstic, i poc veraç.
No em queda més que recordar-te que mentre no aconseguim una mica més de justícia, caldria que continuessis estudiant, perquè, de ben segur, ens calen educadors com tu: càndid, carinyós. Una persona de veitat. Fins i tot, massa de veritat. Et deixo amb unes paraules d’un apreciat professor. És l'única cosa que tinc i vull tenir: les paraules:
“En contraste con ella, en irresoluble tensión, podría plantearse también la existencia de una específica inhumanidad propiamente humana, una maldad, una capacidad de destrucción/construcción, de indiferencia y/o de inferiorización, de dominación, exerminio y aniquilación del otro (y de lo otro), que estaría presidida por el principio de utilidad y de eficacia, por la vinculación vertical, jeràrquica, desigualitaria y “contractual”: por la intervención sobre el otro desde el proyecto, el cálculo, el interés, el beneficio y la acumulación; por la conquista del fuituro, el imperio de la ley y la voluntad de poder” Fernando González Placer.”Educar y humillar: dos pájaros de un tiro”, pàgina 3.

dissabte, de gener 22, 2011

Carta a un professor "funcionari"

Jo també tinc el meu amor propi. Per això publico aquest missatge:

Hola Albert!!
Avui puc dir que he passat un dia amb L'Albert Esteruelas. M'explico. Quan vaig acabar el grau superior, em vaig prometre a mi mateix intentar no perdre contacte amb els professors que havien transformat quelcom en mi. I entre ells hi ets tu. Per raons de temps o de prioritats, no havia trobat el moment de fer-ho, però avui ha passat una d'aquelles coses que cal compartir.
Tot remunta a ahir a la nit on abatut pel cansament vaig quedar adormit al sofà, això vol dir, llevar-te a les 3:30 amb cara de còmic i anar cap al llit amb els ossos del tot descol·locats. Allà les 8, i a so de despertador, viatge al bany i despertar-se lentament. Ja al menjador amb el cafè i les galetes a punt, he recordat com de costum el somni de la nit anterior. Aquí apareixes tu al bar d'un camp de futbol desconegut; per alguna raó important, volíem parlar, però no ho aconseguíem. Era molt complicat, ni parlàvem el mateix idioma, ni uns homes i dones a complot ens deixaven fer-ho. Ja havent esmorzat he recordat que ahir era la gala Gaudi dels premis del cinema català i en aquesta hi va aparèixer ......... , i vaig recordar entre premis, que tu el coneixies. Després d'això he lligat caps i he relacionant que si havia somiat amb tu, era per aquesta raó.

Actualment sóc un home amb temps. La majoria dels matins de la setmana tinc temps per poder fer allò que em ve de gust i decideixo invertir. Això és un privilegi. I aquí tornes a aparèixer tu. Al Juny vaig decidir ordenar els apunts de TEI i ho vaig deixar a mitges. Avui, i per culpa d'això, he decidit reprendre aquesta feina. Això m'ha portat sorpreses i reflexions molt positives. L'any passat gaudia de la teoria al matí i de la pràctica a la tarda, éssent també un privilegiat que estudiava al matí per ser educador i treballava a les tardes d'educador. Què més es pot demanar? Jo avui sé la resposta. Recuperar tots aquells papers oblidats plens d'eines i de reflexions treballades encara no fa un any. Tornar a sentir la passió per diferents autors i rellegir des d'una òptica no imposada, tots aquests recursos amagats que ens vau anar donant. Després d'això, a la tarda, amb el grup d'infants que comparteixo mils d'hores jugant i creixent, ha estat diferent, molt més menys rutinari i més ple d'oportunitats que d'altres dies en què sents que el dia a dia et va ofegant; i tot plegat ho relaciono amb aquest fet.
Per acabar d’adobar tot això, tancant la sessió a la ludoteca, ho he explicat a l'equip i ens n'enreiem. En aquest moment he recordat la vella adreça que consultava: el blog d'evocacions. Després de fer-hi un ràpid cop d'ull i afegir-lo a "favoritos", m'he decidit rebuscar el teu correu d'entre els apunts i dedicar un temps narrar-te la història i a justificar el nom del correu, ja que per mi, això ha estat com passar un dia amb tu, l'Albert Esteruelas!! Avui per mi això ha set un DIA 1 entre d'altres, i em venia de gust compartir-ho, perquè entre moltes d'altres coses, tu ens vas ensenyar una mica més a donar sentit a aquests petits detalls i a donar-hi l'importància que tenen. Avui ha estat aquell dia en què un petit toc a l'enfoc, et mostra més horitzons. Un dia carregat d'adrenalina i força que misteriosament ha arribat.
Això vol també ser un GRÀCIES (en majúscula) i un homenatge a la teva tasca d'educador crític, transformador, disposat, compromès i inconformista.
Espero que per tu aquest mail també pugui esser una injecció de força i ganes.
Apa.
Paraules internautes des de ........
Si tens quelcom a dir, ja ho saps.


PD. Demà, o demà passat, la meva breu resposta.

dimarts, de gener 18, 2011

Els nens juguen com els hem ensenyat

Fa uns dies llegia a La Vanguardia un article sobre l'esport escolar; sobre el comportament dels pares -de les famílies, més aviat, perquè en aquest aspecte la mala educació sí es comparteix- en els partits que juguen els seus fills i filles.  De les actituds dels pares i mares ja en sabia alguna cosa, per la via teòrica i per la via pràctica. Poques actitvitats poden donar una idea tan clara de la gent com assistir a un partit que juguin als seus fills; ja sigui de futbol ja sigui de bàsquet, que són els que més he vist com a pare. Certament La actitud agresiva de los padres en el deporte amenaza los grandes valores del juego y perjudica a los niños. Però no només l'actitud agressiva. També amennaça els valors del joc allò que els pares, educadament i tranquil.lament, diuen als seus fills abans del partit, després i, clar, durant. Així, en un esport d'equip no paro de sentir "¡solo!" "¡solo!", o "¡sol!", "¡sol!" . Sol? Sol. En un esport d'equip, els pares els criden que vagin sols. I, clar, al final van sols i, en no ser Messi,  perjudiquen l'equip i es perjudiquen ells mateixos. 
Em dol, molt, veure com els pares es queixen de l'àrbitre. I em dol el doble veure com criden l'àrbitre quan s'equivoca en un fora de banda al mig del camp. No m'hi sento a gust. Em fa vergonya. També em dol, i em fa vergonya, veure com els nens, petits, petites, es queixen a l'àrbitre o no volen donar la mà a l'adverdari quan perden. I em dol i dona vergonya sentir com algun pare, i alguna mare, justifica els insults i/o renecs del seu fills amb la tòpica expressió "va calent" o la més professional "té el cor a 200 per hora". És precisament a 200 per hora quan cal controlar el cor, que a 60 no té mèrit. Els nens juguen com els hem ensenyat a jugar. Fins que es fan grans. Ni més ni menys.

dissabte, de gener 15, 2011

Per raons óbvies


La vida d’una persona és capicua

dimarts, de gener 11, 2011

El programa de CIU en educació

1. Rigau abre la puerta a subvencionar más escuelas que segregan por sexo
No direu que la notícia (aquí) no té suc. I la continuació... també en té.
"Si garantizan el éxito y son constitucionales, no veo por qué no", dice la consejera 
A veure:
a) Potser Rigau ha obert la porta a subvencionar escoles que separa els nois i les noies. Però no pot ser que ho faci a escoles que "segreguen per sexe" perquè no és constitucional. O el titular de la notícia està redactat amb una falta d'ètica molt important, o la consellera no considera anticonstitucional la segregació per raons de sexe.
 b) És igual, encara que garanteixin l'èxit, ens podem preguntar si és convenient que nois i noies estiguin separats. A mi em sembla que no és bo. 
c) L'èxit? De quin èxit es tracta?
2.  Els pares volen que aquest curs es mantingui la setmana blanca, però la consellera Rigau no ho té clar. Ja està bé d'actuar per caprici en l'educació pública si es vol reduir el fracàs escolar. Aquests és el funcionament de l'escola pública amb excel.lència?
a) Quants recursos s'estalvien? ON és la promesa de creixement del finançament de l'educació promès amb la LEC? L'educació pública opta, com a criteri exclusiu, per l'estalvi (el que no s'aplica en altres àmbits) en lloc de per la qualitat educativa? Un conseller o consellera d'educació ha de pensar en els recursos o en l'educació com a primera motivació. 
4. Apaga y vámonos
5. Paciència. Santa paciència

dijous, de gener 06, 2011

De què parlo quan parlo de competir

“Com he dit abans, el meu estil de vida no es basa a competir amb els altres en la vida diària ni en cap altre àmbit. Ja sé que dic una evidència, però al món h i ha gent de tota mena. Cadascú té uns valors i una manera de viure propis, i jo no en sóc l’excepció. Aquestes petites diferències fan sorgir desavinences, i la combinació d’aquestes desavinences pot provocar malentesos grans. De resultes d’això, a vegades pots rebre crítiques injustes. I no cal dir que el fet que algú et critiqui o et malinterpreti no és gens agradable. A vegades fins i tot pot ser una experiència traumàtica que et pot ferir profundament” (De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, p. 26).
Recordo que, quan era petit, jugava molt als escacs, amb el pare, que havia estat soci de La Colmena, un club de Santa Coloma de Gramenet. Ell va ensenyar-me a jugar al billar i als escacs. Jugavem tots els dissabtes. Tots. Però ningú anava al gra, per dir-ho així. Cercàvem la combinació bonica, el sacrifici de peces, les celades. Ningú volia guanyar, no era l'objectiu. Però vaig aprendre molt, de manera que dintre del cercle del barri, ningú no em guanyava, ni petit ni gran. Als onze anys, però, em va apuntar a un club per tal de federar-me. Vaig anar una temporada i vaig comprovar el meu nivell d'aleshores: un tercera més o menys bo. Recordo que vaig jugar amb un segona que va fer-me la defensa Caro-Kann, que no la coneixia, però vaig guanyar-lo. Massa competició, per a mi. Jo només volia jugar i l'ambient competitiu, de rellotge, de partides avorrides, em va fer decidir per no continuar. Amb el temps, no he tornat a jugar més. Bé, un parell de vegades. Una, amb un veí que, després de donar-se publicitat, molta, resulta que no tenia ni idea. L'altra, amb un ex mig alt càrrec de la Generalitat (suposo que tornarà, ara) que defensava que la intel.ligència era hereditària, que els estudis depenien de la intel.ligència (ell sempre va treure les millors notes en els estudis) i que els escacs eren un joc d'intel.ligència. Vaig jugar unes set partides (per insistència del contrincant, que volia guanyar-me alguna), totes ben rapidetes i totes amb victòria. Ja he dit que jo no era gaire bo, però sempre hi ha qui et supera tant per dalt com per sota. I era aquest últim el cas. Una rara combinació d'ignorància (el càrrec era de cultura, per cert) i manca de modèstia. Haig de confessar que vaig renunciar, en alguns casos, a la bellesa per la velocitat. Es va tractar d'una obnubilació passatgera , un cop d'orgull. Més tard, a casa, no em sentia gaire a gust: sempre he estat un romàntic que s'estima les persones i que em costa molt i molt no estimar algú, la veritat. I a ell li tenia apreci. És el que té la pedagogia, que t'ajuda a estimar.
Tot i que, des que va morir el pare, no tinc ganes de jugar als escacs (anomena-li complex d'Edip, si vols, o simplement "records d'infantesa"), continuo sent igual. No m'agrada competir, no m'agrada vendre'm, no m'agrada la publicitat. Només m'agrada la vida.

dilluns, de gener 03, 2011

Juanito, de L. A. Paravicini

Em vaig passar l'estiu ampliant uns apunts que tenia del llibre de Luigi Alessandro Parravicini que es diu Juanito. El Congrés al qual aniré (aprofito aquests moments per sortir a la nit amb uns quants col.legues no habituals) deia que eren deu pàgines a espai simple i lletra 12. En aquests casos, sempre esgoto el paper. Però ara resulta que hanposat un límit de paraules i aquí em trobo reduint, reduint i reduint. I clar, tinc la símdrome de Diògens: em costa llençar paraules. Així és que comences a reduir, però només lletres, floritures (per dir-ho així) i vas empobrint el text. I amb la feina que tinc.....
Bé, suposo que no coneixeu Juanito, no? Doncs, quatre línies us deixo:
"(...) una obra que, ni más ni menos, es considerada precursora del conocido Pinocho, de Carlo Collodi."
"El famoso Juanito es una traducción de Giannetto, un libro de texto, de lectura, un manual escolar, considerado, en definitiva, una "obra elemental de educación".[1] Fue escrito por el italiano Luigi A. Parravicini (Milán, 1799 - Venecia 1880) a comienzos de siglo (1837) y se hicieron una gran cantidad de ediciones, tanto en Italia como en España. La génesis del Giannetto es bastante conocida: el 23 de diciembre del 1835 la Società formata in Firenze per la diffusione del metodo di reciproco insegnamento convoca un concurso que otorga el premio de 1000 liras al autor de una obra original italiana siendo condición necesaria que sirva tanto de ejercicio de lectura como de instrucción moral para los niños. Se presentan cuatro originales de los cuales se rechazan dos y los otros dos, la Letture giovanili di Cesare Cantú y el Gianetto, estaban destinados a compartir el honor ex-aequ, si las normas del premio lo hubieran permitido. Pero no lo permitieron. Aunque el jurado se inclinó por Parravicini, la elección no respondía a razones pedagógicas, sino, como tantas otras veces, ideológicas."

PD. I vaig a reduir, reduir i reduir

[1] El título original fue PARRAVICINI, L. A.: Giannetto, opera accresciuta di utili ed importanti cognizioni da Filippo (11 ed.), Napoli, Gaetano Nobile, 1841.