dimarts, de desembre 30, 2008

La veritat al tirà (paràfrasi). Facebook

Mai he estat en Facebook. Podria ser-hi. Com vosaltres he rebut moltes invitacions. De fet, si mireu, veureu un Albert Esteruelas que potser no es diu així (temps al temps) però que no sóc jo, com deia Humet. Cal estar amatents amb la xarxa. Fa anys vaig fer un curs sobre noves tecnologies. De professor. A Educació Social. Explicava (eren els 90 encara) que Internet era l'eina més democràtica que existia en aquells moments i que serien innumerables els intents per a tornar-la en una pressó. Ara, fruit d'aquells éxits, també faig el tarot. Gratis. A qui vull.
Cal estar amatents amb la xarxa no sigui que per algun lloc descobrim que és un arma d’espionatge (1). La gran cara de llibre és en realitat la gran cara dels illetrats. Alguns amb americanes infamants. Altres amb estudis elevats. I encara altres amb professions molt ben remunerades.
Sempre he tingut en gran estima l’amistat, l’amistat de veritat, la tan poc existent. Difícil de definir, fàcil d'entendre. Encara menys vertadera l'amistat a partir dels quaranta, quan molts es retiren ja de tenir qualsevol relació que no sigui la de parella (generalment heterosexual). Facebook valora la quantitat (2). També alguns blogs i blogger valoren només la quantitat i veig que els rànquings valoren sobretot els enllaços. Així molts blogs estan molt ben posicionats però no tenen ni un sol comentari. Ni un sol amic, en realitat. Aquests rànquings també mostren una concepció social. Molts polítics tenen un rang de pàgina altíssim. Cap comentari. Cap interès. Quantitat. Esperem rànquings més d’esquerres. Calen.
Com sigui, no tinc facebook. No en tindré. Sí en tinc blog. També a mi em vigilen.
Mentrestant, facebook té el dret sobre el que fem en el seu territori. I fa ervir el seu dret. Pels seus interessos.
“No hay rico inocente”, deia Anselmo Lorenzo. Quina raó, avi.
__________________________________________________
(1) “(...)Facebook es un arma militar de espionaje y desestabilización, creada por los sectores más extremistas de derecha (los siniestros "neocons" o neoconservadores) para captar información de los usuarios y manipularlos con fines geopolíticos y estratégicos”.
(2) "Esto también anima un espíritu competitivo inquietante alrededor de la amistad: parece que con los amigos de hoy, la calidad no cuenta para nada y la cantidad es el rey. Entre más amigos usted tiene, mejor es usted. Usted es 'popular', en el sentido de ser amado en las escuelas secundarias estadounidenses. En Facebook, usted puede ser libre de ser a quién usted quiere ser, mientras usted no se oponga a ser bombardeado por anuncios de las más grandes marcas del mundo. Como con PayPal; y las fronteras nacionales son una cosa del pasado".
(3) Cito textualmente: 'Lo que muchos usuarios no saben es que de acuerdo a las condiciones del contrato que virtualmente asumen al hacer clic en el cuadro 'acepto', los usuarios le otorgan a Facebook la propiedad exclusiva y perpetua de toda la información e imágenes que publican.' De hecho, resalta el experto, los afiliados 'automáticamente autorizan a Facebook el uso perpetuo y transferible, junto con los derechos de distribución o despliegue público de todo lo que cuelgan en su página web.'

diumenge, de desembre 28, 2008

La lectura d'un mateix

Has estat perdent el temps. Criticant. Odiant. Envejant les obres dels altres. Envejant, a seques, els altres. Has estat perdent el temps, i encara el perds. Addicte de l’odi. Terapeuta del no-res. Tant que t’agrada de llegir, i no has sabut llegir-te tu mateix.

divendres, de desembre 26, 2008

Fer de la pròpia vida una obra d’art

Escultura de Sergi Esteruelas

Fer de la pròpia vida una obra d’art. Tenir una voluntat artística en fer quelcom és el que separa l’obra de Juli González de la de González-Foerster. El primer feia obres d’art; Foerster, a més a més, volia fer-les. Foerster es mou en el límit de l’artificialitat, sense traspassar-la; Juli González en el de l’artesanat. La voluntat artística és perillosa, depèn com. Alguns, seguidors llunyans de Nietzsche, s’arrepleguen envers la pura activitat, la pura artificialitat. Seran reconeguts, seran reconeguts com a artistes, però mai ho seran, d'artistes. Al seu voltant generaran una infelicitat picassiana. Un instrument no fa la música, deia un jansenista a Tots els matins del món.

dimarts, de desembre 23, 2008

Línies catalanes en l'espai

Avui he anat a veure una exposició sobre Juli González al MNAC. Gratis (per ser professor) Amb els nens (gratis per ser menors de 14 anys). A la catalana. M’encomano, en tornar, a Sant Google. He vist el Cap de la Montserrat. Asfixiant. Davant d'una imatge qualsevol de La Montserrat es pot sentir una angoixa molt més gran que davant de El Crit, d'Edvar Munch. Impressiona, molt, aquesta mena d'expressionisme. Reconforta veure una exposició d’un català que va anar a París i va acabar sent un gran artista. Simplement. M’he sentit molt neguitejat amb bona part de la seva escultura. Ho he mantingut en silenci.
No sóc un artòfil, però últimament m’hi avinc. La última exposició va ser increïble. Vaig anar sol i al dia següent els nens ja m’acompanyaven. Dominique GonzalezFoerster. NOCTURAMA. Vaig fer les paus amb l'art contemporani. Quina força! Però La Montserrat.... Un abisme... de catalanitat. De ser. De fer. Un món en descomposició.

dissabte, de desembre 20, 2008

Ser un bolet

Foto de la Neus Tormo

Ser Albert Esteruelas, Albert E. Teixidó, Albert Esteruelas Teixidó, Albert E. T., Josep Negre, Josep Blanc, Xavi Més o Xavi Menys, o Pere Punyetes; ser un o l’altre, ser al capdavall un accident, un viatger de fang que se’n porta el corrent. Ser un. Fondre’s. Ser un Camagroc entre molts Camagrocs és millor que ser una Amanita Phalloides.
Ser un bolet és millor que fer-ne

PD. Amanita no casa massa bé amb Phalloides. O potser sí.

dimecres, de desembre 17, 2008

El sentit de l’humanisme (III)

L’humanisme és una cosa vivent i més permanent que les escoles. L’escolàstica llibresca, les recerques, ens donaran fets però no ens donaran idees. L’humanisme no és la pedanteria col·legial, amb la qual se’l confon. Aquesta no ens donarà res de l’esperit que contenen les obres d’un Aristòfanes, d’un Èsquil, del mateix Longus. L’humanisme no és recordar el passat, sinó retrobar-se a si mateix, plenament modernitzat pel contacte amb el temps present i pel contacte amb les pròpies fonts. No es tracta pas de voler convèncer. Es tracta d’ensenyar a estimar. L’amor no anirà pas sol; l’acompanyarà el coneixement.

Això ho digué Curtius en una conferència pronunciada al Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, el 9 d’abril de 1932. Ni més ni menys. Cal ensenyar a estimar de forma necessària. Els pedagogs ho hem oblidat. Ara tampoc ens interessa gaire el coneixement. Aleshores, la ignorància no anirà pas sola; l’acompanyarà l’oblit.

diumenge, de desembre 14, 2008

Anselmo Lorenzo i l'Escola Moderna


"Per l’ensenyament científic i racional, o per l'Escola Moderna, que és l’única que suprimeix el verb adorar, limita racionalment el creure, destrueix en absolut el manar, i dóna molt ample extensió al conèixer, i, per conseqüència a l'executar i viure"

Aquest text d'Anselmo Lorenzo, traductor de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, és una petita joia de la pedagogia. Ja sé que el fet que fos anarquista fa que algunes persones sentin ja cert rebuig. El rebuig que els dóna detentar l'accesió en el banquet de la vida. Suprimir l'adoració (del consum, de l'intel·lectual, del polítics i dels filòsofs grecs, posats a demanar); limitar el creure (en els astres, i en la incompetència de l'empresa privada que demana més Estat per sortir de les crisis que creen les seves idees); destruir el manar (i la gestió sense ideologia, i la tirania dels "experts", i els autoproclamats representants de l'autoritat civil); donar extensió al conèixer (a un conèixer no reduïble a guanys econòmics ni idees obsoletes per errònies, no per antigues); donar extensió a l'executar i al viure (què és estimar, caminar, viatjar de manera altruista, solidària, no caritativa)

dijous, de desembre 11, 2008

Economia, ètica i crisi

Laurence Summers, un economista del Banc Mundial. Un economista, no un subaltern. Laurence Summers, responsable de L’Informe del Desenvolupament Mundial del fatídic (o memorable) any de les 22 medalles olímpiques i la Copa d’Europa del Barça. Laurence Summers suggeria enviar les indústries més contaminants al Tercer Món (i després a Missa del Gall i a sopar familiar de Nadal). Petons, bon home!
Abans, el 1991 havia escrit un memoràndum. El 12 de desembre. Li feia “cosa” matar el gall d’indi, al pobre Laurence. Summers era doncs un sentimental. Donava arguments. Clar que en donava. Un: els països africans estan molt poc contaminats. La qualitat de l’aire, excessiva a l’Àfrica. Es poden permetre un luxe, dona! Dos: no fotem, si els pobres són pobres (o no?) que carai s’han de preocupar de la contaminació! I deia: “La preocupación por un agente que causa una posibilidad en un millón de tener càncer de próstata, desde luego, será mucho mayor en un país en el que la gente vive lo bastante como para tener càncer de próstata, que en otro donde la mortalidad antes de los cinco años es de 200 por mil”.
Laurence Summers és una bona persona. Ningú no ho dubta. ¡Visca l’economia!
I la Santíssima Trinitat. I el relativisme.
Notícia recollida per Vandana Shiva. En el límite, p. 165. Redactada al meu gust, per mi.

dilluns, de desembre 08, 2008

Ja venen els reis, amb el catecisme

I Déu digué: Vet aquí el Misteri de la Santíssima Trinitat. Aleshores s’aixecà, posà en marxa el canó de projecció (després d’una estona de tenir al Papa remenant cables i usebes). Quedà el Fill de l’Home envoltat de tots els mercaders del Temple que, en veure en les proximitats l’apòstol Bush (Macainícobama) , s’esperaven una nova història més d’acord amb els nous temps. Aleshores en la primera diapositiva, i única, llegí:

La Santíssima Trinitat: El Banc Mundial (BM), El Fons Monetari Internacional (FMI) i L’Organització Mundial del Comerç (OMD).

I tothom digué: AMEN. I Molts que aleshores eren rics i catalans ara capten en espanyol (els que tenen esperançament pressa aguirreainica), o en català (tant monta, Monta tripartiticament tant)
I qui vulgui escoltar, que escolti.

dijous, de desembre 04, 2008

Sant Món Nostre de Cada Dia

En aquest Sant Món Nostre de Cada Dia, on regna l’apòstol de la llibertat (anomenada lliure comerç pels ateus i laics), i del comerç global i planetari, on tot és vendible (o registrable a alianzo en virtut o vici de la lliure competència catosfèrica). En aquest Sant Món Nostre de Cada Dia on l’economia (tant tens, tant vals) determina el control i el poder que pots exercir. En aquets Sant Món Nostre de Cada Dia on els recursos dels pobres caminen en camells pels senders de la fe cap als rics, és el mateix Sant Món Nostre de Cada Dia on la contaminació abandona els rics perquè s’estima més els pobres. Demà, tu, miserable, et banyaràs a la platja del Masnou, o de Premià, o de Vilassar o vés a saber a quin Maresme, mentre que ells (i elles) es refrescaran a les seves Santes Maldives, o vés a saber on. I seguirà sent el mateix Sant Món Nostre de Cada Dia. O això ens diuen.

dilluns, de desembre 01, 2008

Els millors mai no tornen

Com ens agrada mentir-nos!. És increïble! I quan més pobres, més ens mentim. De vegades, és cert, en lloc de mentides es tracta d’enveja. És el mateix fet, amb diferent intencionalitat. Els dolents, pensem, acabaran per pagar la malifeta. El ric, serà infeliç. El famós... més dura serà la caiguda. Al guapo no el veiem tant guapo, el veiem xulo, i a la guapa la imaginem tonteta. Però el cert és que el món no fa justícia. Els dolents, si s’ho fan bé, triomfen (algú ja deu estar pensant en fer la pregunta: què és triomfar?)

Per exemple: “Per regla general [en els camps d’extermini] tan sols van poder-se mantenir en vida el que no van tenir escrúpols en aquesta lluita per la conservació de la vida i els que no van acovardir-se ni davant la violència, ni tan sols davant el robatori per amistat. (...) estem en condicions d’afirmar tranquil·lament que els millors no van tornar”, L’home a la recerca de sentit, p. 16.
Així és la societat. Sigues bo per pròpia voluntat, no pas per utilitat. No la té.