La veritat al tirà (paràfrasi). Facebook

Mai he estat en Facebook. Podria ser-hi. Com vosaltres he rebut moltes invitacions. De fet, si mireu, veureu un Albert Esteruelas que potser no es diu així (temps al temps) però que no sóc jo, com deia Humet. Cal estar amatents amb la xarxa. Fa anys vaig fer un curs sobre noves tecnologies. De professor. A Educació Social. Explicava (eren els 90 encara) que Internet era l'eina més democràtica que existia en aquells moments i que serien innumerables els intents per a tornar-la en una pressó. Ara, fruit d'aquells éxits, també faig el tarot. Gratis. A qui vull.

Cal estar amatents amb la xarxa no sigui que per algun lloc descobrim que és un arma d’espionatge (1). La gran cara de llibre és en realitat la gran cara dels illetrats. Alguns amb americanes infamants. Altres amb estudis elevats. I encara altres amb professions molt ben remunerades.
Sempre he tingut en gran estima l’amistat, l’amistat de veritat, la tan poc existent. Difícil de definir, fàcil d'entendre. Encara menys vertadera l'amistat a partir dels quaranta, quan molts es retiren ja de tenir qualsevol relació que no sigui la de parella (generalment heterosexual). Facebook valora la quantitat (2). També alguns blogs i blogger valoren només la quantitat i veig que els rànquings valoren sobretot els enllaços. Així molts blogs estan molt ben posicionats però no tenen ni un sol comentari. Ni un sol amic, en realitat. Aquests rànquings també mostren una concepció social. Molts polítics tenen un rang de pàgina altíssim. Cap comentari. Cap interès. Quantitat. Esperem rànquings més d’esquerres. Calen.
Com sigui, no tinc facebook. No en tindré. Sí en tinc blog. També a mi em vigilen.
Mentrestant, facebook té el dret sobre el que fem en el seu territori. I fa ervir el seu dret. Pels seus interessos.
“No hay rico inocente”, deia Anselmo Lorenzo. Quina raó, avi.
__________________________________________________
(1) “(...)Facebook es un arma militar de espionaje y desestabilización, creada por los sectores más extremistas de derecha (los siniestros "neocons" o neoconservadores) para captar información de los usuarios y manipularlos con fines geopolíticos y estratégicos”.
(2) "Esto también anima un espíritu competitivo inquietante alrededor de la amistad: parece que con los amigos de hoy, la calidad no cuenta para nada y la cantidad es el rey. Entre más amigos usted tiene, mejor es usted. Usted es 'popular', en el sentido de ser amado en las escuelas secundarias estadounidenses. En Facebook, usted puede ser libre de ser a quién usted quiere ser, mientras usted no se oponga a ser bombardeado por anuncios de las más grandes marcas del mundo. Como con PayPal; y las fronteras nacionales son una cosa del pasado".
(3) Cito textualmente: 'Lo que muchos usuarios no saben es que de acuerdo a las condiciones del contrato que virtualmente asumen al hacer clic en el cuadro 'acepto', los usuarios le otorgan a Facebook la propiedad exclusiva y perpetua de toda la información e imágenes que publican.' De hecho, resalta el experto, los afiliados 'automáticamente autorizan a Facebook el uso perpetuo y transferible, junto con los derechos de distribución o despliegue público de todo lo que cuelgan en su página web.'

La lectura d'un mateix

Has estat perdent el temps. Criticant. Odiant. Envejant les obres dels altres. Envejant, a seques, els altres. Has estat perdent el temps, i encara el perds. Addicte de l’odi. Terapeuta del no-res. Tant que t’agrada de llegir, i no has sabut llegir-te tu mateix.

Fer de la pròpia vida una obra d’art

Escultura de Sergi Esteruelas

Fer de la pròpia vida una obra d’art. Tenir una voluntat artística en fer quelcom és el que separa l’obra de Juli González de la de González-Foerster. El primer feia obres d’art; Foerster, a més a més, volia fer-les. Foerster es mou en el límit de l’artificialitat, sense traspassar-la; Juli González en el de l’artesanat. La voluntat artística és perillosa, depèn com. Alguns, seguidors llunyans de Nietzsche, s’arrepleguen envers la pura activitat, la pura artificialitat. Seran reconeguts, seran reconeguts com a artistes, però mai ho seran, d'artistes. Al seu voltant generaran una infelicitat picassiana. Un instrument no fa la música, deia un jansenista a Tots els matins del món.

Línies catalanes en l'espai

Avui he anat a veure una exposició sobre Juli González al MNAC. Gratis (per ser professor) Amb els nens (gratis per ser menors de 14 anys). A la catalana. M’encomano, en tornar, a Sant Google. He vist el Cap de la Montserrat. Asfixiant. Davant d'una imatge qualsevol de La Montserrat es pot sentir una angoixa molt més gran que davant de El Crit, d'Edvar Munch. Impressiona, molt, aquesta mena d'expressionisme. Reconforta veure una exposició d’un català que va anar a París i va acabar sent un gran artista. Simplement. M’he sentit molt neguitejat amb bona part de la seva escultura. Ho he mantingut en silenci.
No sóc un artòfil, però últimament m’hi avinc. La última exposició va ser increïble. Vaig anar sol i al dia següent els nens ja m’acompanyaven. Dominique Gonzalez–Foerster. NOCTURAMA. Vaig fer les paus amb l'art contemporani. Quina força! Però La Montserrat.... Un abisme... de catalanitat. De ser. De fer. Un món en descomposició.

Ser un bolet

Foto de la Neus Tormo

Ser Albert Esteruelas, Albert E. Teixidó, Albert Esteruelas Teixidó, Albert E. T., Josep Negre, Josep Blanc, Xavi Més o Xavi Menys, o Pere Punyetes; ser un o l’altre, ser al capdavall un accident, un viatger de fang que se’n porta el corrent. Ser un. Fondre’s. Ser un Camagroc entre molts Camagrocs és millor que ser una Amanita Phalloides.

Ser un bolet és millor que fer-ne

PD. Amanita no casa massa bé amb Phalloides. O potser sí.

El sentit de l’humanisme (III)

L’humanisme és una cosa vivent i més permanent que les escoles. L’escolàstica llibresca, les recerques, ens donaran fets però no ens donaran idees. L’humanisme no és la pedanteria col·legial, amb la qual se’l confon. Aquesta no ens donarà res de l’esperit que contenen les obres d’un Aristòfanes, d’un Èsquil, del mateix Longus. L’humanisme no és recordar el passat, sinó retrobar-se a si mateix, plenament modernitzat pel contacte amb el temps present i pel contacte amb les pròpies fonts. No es tracta pas de voler convèncer. Es tracta d’ensenyar a estimar. L’amor no anirà pas sol; l’acompanyarà el coneixement.

Això ho digué Curtius en una conferència pronunciada al Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, el 9 d’abril de 1932. Ni més ni menys. Cal ensenyar a estimar de forma necessària. Els pedagogs ho hem oblidat. Ara tampoc ens interessa gaire el coneixement. Aleshores, la ignorància no anirà pas sola; l’acompanyarà l’oblit.

El sentit de l’humanisme (II)

El sentit de l’humanisme (I)

Anselmo Lorenzo i l'Escola Moderna

"Per l’ensenyament científic i racional, o per l'Escola Moderna, que és l’única que suprimeix el verb adorar, limita racionalment el creure, destrueix en absolut el manar, i dóna molt ample extensió al conèixer, i, per conseqüència a l'executar i viure"

Aquest text d'Anselmo Lorenzo, traductor de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, és una petita joia de la pedagogia. Ja sé que el fet que fos anarquista fa que algunes persones sentin ja cert rebuig. El rebuig que els dóna detentar l'accesió en el banquet de la vida. Suprimir l'adoració (del consum, de l'intel·lectual, del polítics i dels filòsofs grecs, posats a demanar); limitar el creure (en els astres, i en la incompetència de l'empresa privada que demana més Estat per sortir de les crisis que creen les seves idees); destruir el manar (i la gestió sense ideologia, i la tirania dels "experts", i els autoproclamats representants de l'autoritat civil); donar extensió al conèixer (a un conèixer no reduïble a guanys econòmics ni idees obsoletes per errònies, no per antigues); donar extensió a l'executar i al viure (què és estimar, caminar, viatjar de manera altruista, solidària, no caritativa)

Economia, ètica i crisi

Laurence Summers, un economista del Banc Mundial. Un economista, no un subaltern. Laurence Summers, responsable de L’Informe del Desenvolupament Mundial del fatídic (o memorable) any de les 22 medalles olímpiques i la Copa d’Europa del Barça. Laurence Summers suggeria enviar les indústries més contaminants al Tercer Món (i després a Missa del Gall i a sopar familiar de Nadal). Petons, bon home!

Abans, el 1991 havia escrit un memoràndum. El 12 de desembre. Li feia “cosa” matar el gall d’indi, al pobre Laurence. Summers era doncs un sentimental. Donava arguments. Clar que en donava. Un: els països africans estan molt poc contaminats. La qualitat de l’aire, excessiva a l’Àfrica. Es poden permetre un luxe, dona! Dos: no fotem, si els pobres són pobres (o no?) que carai s’han de preocupar de la contaminació! I deia: “La preocupación por un agente que causa una posibilidad en un millón de tener càncer de próstata, desde luego, será mucho mayor en un país en el que la gente vive lo bastante como para tener càncer de próstata, que en otro donde la mortalidad antes de los cinco años es de 200 por mil”.
Laurence Summers és una bona persona. Ningú no ho dubta. ¡Visca l’economia!
I la Santíssima Trinitat. I el relativisme.
Notícia recollida per Vandana Shiva. En el límite, p. 165. Redactada al meu gust, per mi.

Ja venen els reis, amb el catecisme

I Déu digué: Vet aquí el Misteri de la Santíssima Trinitat. Aleshores s’aixecà, posà en marxa el canó de projecció (després d’una estona de tenir al Papa remenant cables i usebes). Quedà el Fill de l’Home envoltat de tots els mercaders del Temple que, en veure en les proximitats l’apòstol Bush (Macainícobama) , s’esperaven una nova història més d’acord amb els nous temps. Aleshores en la primera diapositiva, i única, llegí:

La Santíssima Trinitat: El Banc Mundial (BM), El Fons Monetari Internacional (FMI) i L’Organització Mundial del Comerç (OMD).

I tothom digué: AMEN. I Molts que aleshores eren rics i catalans ara capten en espanyol (els que tenen esperançament pressa aguirreainica), o en català (tant monta, Monta tripartiticament tant)
I qui vulgui escoltar, que escolti.

Sant Món Nostre de Cada Dia

En aquest Sant Món Nostre de Cada Dia, on regna l’apòstol de la llibertat (anomenada lliure comerç pels ateus i laics), i del comerç global i planetari, on tot és vendible (o registrable a alianzo en virtut o vici de la lliure competència catosfèrica). En aquest Sant Món Nostre de Cada Dia on l’economia (tant tens, tant vals) determina el control i el poder que pots exercir. En aquets Sant Món Nostre de Cada Dia on els recursos dels pobres caminen en camells pels senders de la fe cap als rics, és el mateix Sant Món Nostre de Cada Dia on la contaminació abandona els rics perquè s’estima més els pobres. Demà, tu, miserable, et banyaràs a la platja del Masnou, o de Premià, o de Vilassar o vés a saber a quin Maresme, mentre que ells (i elles) es refrescaran a les seves Santes Maldives, o vés a saber on. I seguirà sent el mateix Sant Món Nostre de Cada Dia. O això ens diuen.

Els millors mai no tornen

Com ens agrada mentir-nos!. És increïble! I quan més pobres, més ens mentim. De vegades, és cert, en lloc de mentides es tracta d’enveja. És el mateix fet, amb diferent intencionalitat. Els dolents, pensem, acabaran per pagar la malifeta. El ric, serà infeliç. El famós... més dura serà la caiguda. Al guapo no el veiem tant guapo, el veiem xulo, i a la guapa la imaginem tonteta. Però el cert és que el món no fa justícia. Els dolents, si s’ho fan bé, triomfen (algú ja deu estar pensant en fer la pregunta: què és triomfar?)

Per exemple: “Per regla general [en els camps d’extermini] tan sols van poder-se mantenir en vida el que no van tenir escrúpols en aquesta lluita per la conservació de la vida i els que no van acovardir-se ni davant la violència, ni tan sols davant el robatori per amistat. (...) estem en condicions d’afirmar tranquil·lament que els millors no van tornar”, L’home a la recerca de sentit, p. 16.
Així és la societat. Sigues bo per pròpia voluntat, no pas per utilitat. No la té.

Globalització: esperit de mort

La globalització econòmica (la recolzada pels botiguers) desmantella la producció local. La globalització econòmica (la de les empreses) aporta més benestar per a menys i més malestar per a més. La globalització econòmica (la dels neoliberals) contribueix a la inestabilitat del clima (i a d’altres inestabilitats). La globalització econòmica (la que traspua el tripartit) gasta enormes quantitats d’energia, i ens diu al altres que estalviem (o ens ho deia) La globalització econòmica (la del Comand Intergalàctic Ululant) ha convertit la vida en Vida Societat Limitada. Thanatos. Eros ja és només poesia. Per això als poetes els molesta parlar de la globalització.

Sobre les vacances escolars

Ara la Conselleria es planteja canviar el calendari escolar. Animats per la manca de compromís del professorat amb el propi col·lectiu, pensant només en hipoteques i passant de la vaga donem el missatge de que es poden introduir tots els canvis que se’ls passi pel cap (deu haver un munt de químics a Educació perquè des que treballo, fa 12 anys, tot són provatures).
D’entrada la batalla la tenen guanyada. Ja sabem el tòpic: els mestres treballen poc. Dos mesos de vacances són massa i encara més dos mesos i escaig sense classes. Fins ací tot bé. Però amb “trampites”. L’opinió del qui pensen que les vacances són moltes no compten amb el sentiment del professorat que acaba el curs més que mort. Allargar el curs? Cap problema. Ni un. Reconeguem l’ansietat i la depressió com a malaltia professional i ja està.
Quin estudi avala el canvi de calendari? Què millorarà? Ho deixa ben clar el fabulós conseller: La nostra intenció és posar en vigor una proposta d'aquestes característiques per aconseguir que els mestres, els pares i el món productiu s'entenguin i la facin seva canviant hàbits i valors establerts tradicionalment. Aviat presentaré una proposta concreta de reforma del calendari escolar i la posaré en mans del Consell Escolar de Catalunya per obrir i tancar com més aviat millor el debat i prendre una decisió (entrevista amb Maragall)

Ah, Clar!. Es tracta d’això. D’harmonitzar interessos. Com les empreses no concilien la vida laboral i familiar dels seus treballadors (El Departament d’Educació, tampoc ho fa amb els seus) ja solucionarem els problemes dels pares des dels serveis públics.

Fantàstic.
Altre pas enrera. Mentrestant, les nenes i nens amb dislèxia i TDAH, sense atenció. Ja ho havíem dit.

El sentit de l’humanisme (II)

Ernst Robert Curtius es va distanciar de l’esperit poble (Volksgeist) que donava sentit a una cultura nacional (Kultur), de manera que a la cultura com a Kultur oposava la cultura com a Bildung o Studium, és a dir, la formació a través de la tradició. I tot això en uns moments de clar i enorme ascens del nacionalsocialisme.
Deia Curtius: L’humanisme, i això no estranyarà ningú, té també el seu aspecte polític. Té adversaris abundants i diversos, que surten de tots els camps. Cal comptar amb ells, perquè cal sempre comptar amb l’enemic quan la lluita es necessària, encara que aquesta sigui una lluita elevada i noble. I cal també comptar amb els partidaris. Si l’humanisme ha de reviure en els temps actuals, només podrà ésser com una espiritualitat nova i total, que comprengui alhora tota la filologia i la fe política de l’humanisme. Si es procedeix així, els humanismes de tot arreu es retrobaran, més que en una contemplació d’estetes decadents, en l’amor a la tradició, als seus monuments, considerats com una font viva d’exemples actuals.
Això ho digué en una conferència pronunciada al Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, el 9 d’abril de 1932. Ni més ni menys. El coneixement no perd tan ràpid la seva actualitat com és opinió comuna. L’humanisme té un aspecte polític. Hi ha massa estetes decadents. I molts transvanguiardistes. I postvanguardistes.

PD. Aquest missatge, si fos un cromo, caldria anomenar-lo, segons el meu fill, "rebotito".

Verdis, mentis i trampites

Ometem judicis de manera frívola. Moltes vegades. És cert. Ben cert. Comparar generacions sol ser una d’aquestes banalitats. El meu fill m’explica, i jo observo, com juguen als cromos els nens d’ara. Alguns nens d’ara, si més no. Si juguen a tirar ala paret, el que més s’apropa és el guanyador. Però la regla té molts matisos. Quan llencen, si te n’adones que la tirada no és gaire bona, pots dir “mentis”, i la jugada queda anul·lada. També, si caus, pots dir “verdis” (que vol dir “de veritat”), i guanyes. També existeix “vientecito”, i no s’hi val la tirada perquè fa vent; i d’aquesta manera, existeixen moltes més possibilitats. És a dir, guanya el més espavilat en trampes (“trampites”) i argúcies (“argucites”?) de tota mena. No guanya el més hàbil o el que més sort té. Abans, als cromos, les bales o el parxís, guanyaves o perdies, i ja està. Punt. Ara, el joc s’ha tornat salvatge. Alguns estudis diuen que, efectivament, ara som menys educats que temps enrera. Frivolitat? Opinió gens fundada? No! Ni molt menys. L’economia tindrà quelcom a explicar, perquè el lliure mercat ha buidat la vida de valors, de mica en mica, lentament, a poc a poc. I això té explicació. Però el temps de ser nen, no.

Aturats a la recerca de sentit (II)

Una de les conseqüències de la vida freturosa que es vivia en els camps d’extermini la trobem en la vivència del temps. Explica Frankl (L'home a la recerca de sentit) que al camp d’extermini un dia trigava més en passar que una setmana. El dia estava ple i ple de misèries, vexacions i humiliacions, i no s’acabava mai. D’aquesta manera, quan ja no s’espera res, es viu només centrat en el passat; és la mort, el “cadàver vivent”, la vida retrospectiva. Es produeix aleshores una absoluta desvaloració de la realitat que implica la temptació de deixar-se anar “atès que tot és absurd es miri com es miri”. El neoliberalisme ha convertit la vida en un camp d’extermini, la vida en un infern.

Jo, en canvi, com si fos un somni, encara tinc amics

LA LEC

No només estan en contra de la LEC els professors corporativistes (?). També la gent normal i amb criteri obre els ulls

ITACA2000 - El quadern de bitàcola: No volem aquesta llei

Aturats a la recerca de sentit

La realitat cada vegada s’assembla més a un camp d’extermini. Com explicava Viktor E. Frankl en el seu excel·lent llibre L’home a la recerca de sentit, el que “aclaparava més el pres era el fet que en general no sabia quant de temps romandria encara al camp de concentració” (p. 82). Ben mirat, l’existència del presos era “una existència provisional sense termini” i com diu Frankl, qui no pot preveure el final d’aquest tipus d’existència no està en condicions de viure amb un objectiu. La persona deixa de poder projectar-se en un futur més enllà del futur immediat. La vida esdevé un pur present, en un ara angoixant. “És una situació psicològica semblant a la que es troba, per exemple, l’aturat”. I aquesta és la qüestió. L’aturat també viu una situació provisional de la qual ignora el seu final. Però també és la situació del treballador a temps parcial o amb contracte temporal. Fins i tot el capitalisme que hem construït., i que molts enterren massa lleugerament, ha optat per tornar totes les existències en provisionals mitjançant la precarització laboral que és, al capdavall, una precarització de la vida. La vida s’ha tornat freturosa. I pobre. També l'educació

Neocons i marcians

Que Catalunya està envaïda de neocons (disfressats de cristians, demòcrates o nacionalistes partidaris d'Obama) no és cap novetat. Ara bé, alguns potser sí que se sorprendran. D’altres es faran els sorpresos. Aquestes estranyeses humanes són habituals en la raça d’extraterrestres neomarciana que ha colonitzat el món. Tenen el do de prendre la forma física dels habitants de la Terra. La seva capacitat d’autohipnosi és tal que els terrícoles, lentament, van compartint els seus plans de destruir la Terra. S’han introduït en tots els partits polítics i en moltes institucions religioses. Manera d’identificació: porten un diccionari propi. Cerqueu “llibertat” i veureu que diu “lliure comerç”.

Madpsicòleg, Bardagog i copepanyol

Reprodueixo un comentari d'Adrià Blanco. És fantàstic. Com sempre.

De vegades tinc la sensació que els psicòlegs són el Madrid i els pedagogs el Barça... llavors sorgeixen aquells tan raros que es fan dir psicopedagogs que podríem dir que són l'Espanyol. Cola-cao, Nesquik i Cacaolat... el Marit, la Muller i el Cunyaaaaatttttt. Tots hi són i de vegades costa que es portin bé entre ells. Però, Albert, creu-me... he conegut un psicòleg que és bon tio, i ara tu em diràs: Ah! has estat tu!. Però crec que els teus lectors (sona bé eh, els teus lectors rotllo columnista del teu estimat diari Avui, o era La Razón? Bé... tots dos són de l'editorial Planeta) mereixen que els expliquis a què es degut aquesta mania persecutòria cap als psicòlegs. Perquè jo sóc del Barça, m'agrada el Cacaolat i no em fixaria mai en la meva cunyada.

Caram... Adrià.... No m'enredis que sap que ni l'Avui ni la Razón. A part del dit, no és mania persecutoria, és populisme. Pertò no pateixis qui tinc altres notícies del "Madrid" i alguna de l'espanyol. El Barça ja saps que si és el pedagog me l'estimo força.

Moltes gràcies, company

LA LEC, USTEC, els salvadors, Obama i els joves

1. La vaga del 13 de novembre s’apropa. Ara el tripartit rep l’ajuda de CIU (sospitós. No fotem amb el tòpic "és un tema de páís, que ja sabem que no és la raó). ICV es desmarca (amb la boca petita i amb la intenció de vot en declivi. Quan us queda seguint aquestes polítiques? dos, tres, cinc anys?). I els sindicats no convoquen assemblees, ni informatives ni de cap altre tipus.
Sobre la LEC és molt interessant l’entrevista feta a la Rosa Cañadell, representat de la USTEC, a Rebelion. Un extracte QUE POT ACLARIR les postures:
PREGUNTA. El conseller de Educación de la Generalidad de Catalunya, el conseller Maragall, ha comentado en alguna ocasión la gran distancia que le separa con las posiciones del sindicato mayoritario de la enseñanza en Catalunya, es decir, de USTEC. ¿Qué puntos explican esa gran distancia?
RESPOSTA: El Conseller ha apostado por una ley que no resuelve ninguno de los problemas que tiene hoy planteada la educación pública, mantiene todos los privilegios a los centros privados concertados sin ningún compromiso de asumir sus responsabilidades sociales, introduce formas de gestión jerarquizada y empresarial en centros públicos, responsabiliza al profesorado de los centros públicos y desregulariza sus condiciones de trabajo. Y todo ello sin ningún compromiso de aumentar del presupuesto para la educación pública.

L'article sencer

Ara bé, senyora Cañadell: Per quina raó USTEC no convoca en els centres, essent el sindicat majoritari, assemblees? Què passa amb els alliberats? Els sindicats estan col.laborant en passar a ser un tema arqueològic.

2. CCOO i UGT surten al carrer, amb un notable èxit, dels que ens felicitem. I tant!Però cal fer altra lectura. Les crisis industrials actuals, el tancament d'empreses, no són el resultat de les polítiques d’ocupació i les solucions negociades amb anterioritat? Aleshores, aleshores.... Què passa? Recordem els pactes en la crisi de la SEAT?. Flexiseguretat?. Una enganyifa.

3. Obama ha estat votat majoritàriament pels negres, pels hispans i pels joves. Després ens queixem de la joventut. Aquí tothom era partidari d'OBAMA, però després votem els polítics que tenim. Els confonem amb els de Polònia. Aj!

Encara bo que avui he disfrutat fent classe....

El defecte de molts psicòlegs

Una vegada un psicòleg em va dir que jo era massa racional. Aquest és precisament el defecte de molts psicòlegs: que en són ben poc, de racionals. Acostumats i acostumades a l’anàlisi interna (si ho estan), molts perden de vista l’anàlisi externa. El món que viuen els resulta impersonal. I les seves opinions, sovint, acaben essent futileses.

Per cert, avui he passat una auditoria. El resultat: bo. El procés: una contribució al surrealisme

Cuní, la LEC i el circ mediàtic

El debat va ser soporífer. Tampoc no va ser debat. Algunes qüestions:
1. El debat va ser un engany. El programa es titulava “L’ensenyament, a debat”, però no va haver debat. Tampoc es va parlar gaire d’ensenyament.
2. La representació de la taula era vergonyosa. Cap professor.Cap professora. Els representants de la direcció de centres naufragant per totes bandes. També el Cela.
3. On s’ha vist un debat mediatitzat per una enquesta exprés? Només es parlava d’escola pública, concertada i privada, però ningú va dir que hi ha de la privatització encoberta de la pública. Ni afirmar ni desmentir.
4. Maragall ja els pot regalar a tots un pernil. Ningú el va punxar (una una mica, la representant de la USTEC)
5. I la LEC? Nari nant, nari nant.
6. Jaume Cela es presta a aquest circ?
7. Cuní no va preguntar res de transcendent. Només una pregunta que ell anomena “tabú”. La del professorat. Perdó, senyor Cuní, per a vostè el “tabú” són totes les preguntes que puguin incomodar el conseller, pel que vam poder veure. Perquè no va pregunta per les notícies candents de l’organització de l’alumnat en grups homogenis? O sobre el fracàs dels alumnes amb transtorns? Miau, miau, miau
Perquè Cuní no va portar a col·lació la quantitat d’estudis que s’han fet sobre l'ensenyament?
8. Salvador Cardús. Exercint de què? Sociòleg? Tramollista.
9. Patrícia Gabancho. En la seva línia....
10. Els universitaris. Carai. No hi ha de més implicats amb la realitat educativa del país. Només va estar bé el catedràtic de comparada
11. L’entrevista a l’alumne que havia tret tan bones notes va fer dubtar de si efectivament era un alumne que feia dures carreres. Sabrà molt de matemàtiques i física, però opinar, opinar....
12. La jaqueta li quedava petita a Cuní? Evocacions punt sí, evocacions punt no.
13. En resum, pitjor encara del que esperàvem. El conseller, davant del panorama, deu estar molt deprimit de la ciutadania “elegida”que tenim (si se sent català)

El programa de Cuní i la LEC

El programa del dijous comptarà amb Rosa Canyadell d’USTEC. De la moderació de Josep Cuní no espero gaire, la veritat. No us perdeu el reportatge sobre com és una setmana normal en un institut. Serà astronàutic.? El programa “donarà veu a tots els sectors implicats en l'educació dels nostres fills” Esperem que així sigui per què, aleshores, el conseller Maragall ens explicarà què passa amb el 15% de nens en edat escolar que té algun trastorn de l’aprenentatge (discalculia, dislexia i TDAH). Els pares i mares afectats ho agrairan perquè aquest aspecte no està contemplat per la LEC i això sí que és important arreglar-lo. Segur que el conseller si referirà. I tant! I si no, segur que Cuní farà la pregunta corresponent. Esperem que la qüestió no sigui més flexibilitat, perquè la flexibilitat és una enganyifa

Actualitat, actualitat, actualitat. I la resta què? Un altre dia

Comença el circ mediàtic. La LEC

Ja hi som. Està anunciat un programa a TV3, "L'ensenyament a debat", o similar. El conduirà el prou, prou, prou, prou, em sembla. Suposo que serà hipercritic amb la LEC i convidarà gent molt plural (?) Com vaig avisar, començaran a fer programes que ensinistrin la gent contra la vaga. Hi haurà una pregunta al debat com la dels matins?:
1. Maragall punt Sí
2. Sindicats punt No

Pocs notarien la trampa. I si algú la nota, què?

La relació política i educació. La LEC

El cert és que sembla que l’únic aspecte que preocupa als buròcrates d’Educació és la resistència del professorat. Mal anem si no abandonen la pretensió (i desgraciada realitat) d'exercir de guies polítics de l’educació. I no és una utopia. En altres moments històrics (i esperem que no siguin els darrers) l’educació depenia de les teories, dels sistemes, de les metodologies, de la filosofia, en últim terme, del sentit comú. EL problema va començar quan alguns van pensar: això o milloro jo en un plis-plas. I així anem.
El mal de l’educació va començar en el moment en què la política, i a més a més la política en el pitjor sentit de la paraula, es va posar al capdavant i fa exercir de far d’Occident de l’educació. No es tracta de deixar les decisions als experts, no. No ens confonem, la qüestió està en escoltar la comunitat educativa, la crítica, no la col·laboracionista.

“La LEC només fa que aprofundir en els aspectes menys positius del sistema actual:
Destrucció del sistema públic afavorint l'ensenyament privat. (...)A tall d'exemple, instituts de primera o segona divisió, no en funció de la capacitat intel·lectual dels alumnes sinó de l'emplaçament socioeconòmic de l'institut.” Ricard Massó, Delegat sindical d'ASPEPC-SPC, que és qui pronuncia aquestes darreres paraules, és oblidable (no dona vots ni convida a vermuts) per l’administració i la legió de seguidistes mediàtics o no mediàtics. Un cero per l'administració. Quina llàstima!

El problema és que tot aquest desastre de l’educació l’ha generat algú, alguna, alguns o algunes. No donen la cara mai. Els sistemes de gestió estan precisament per a això: per a escórrer el bulto. Tampoc els informes de cap fundació en dona notícia (uy, quina por fer-ho!) Però, com diria Makarenko, haurien de pagar el desastre de l’educació de la seva butxaca.

Recordem que fa un temps Maragall va respondre a la pregunta: Los sindicatos han convocado huelga el día 14 en las escuelas e institutos. ¿Cómo afronta este paro?; R. Con la serenidad y la responsabilidad que le son exigibles al responsable del Departamento Educación del Gobierno de Cataluña. Tenemos por delante un proceso magnífico de trabajo y de diálogo de la mejor ley de educación. Será la primera y dará respuesta a los problemas de la educación. L'article, quina barra, es titulava Los sindicatos rechazan dialogar y prefieren la huelga"

Vaga del dia 13. La LEC

1. Com era d’esperar, ni CCOO ni UGT donaran suport a la vaga del dia 13 de novembre. La raó? Una enquesta “entre els mestres i els professors per conèixer quines eren les seves preferències ... Els resultats de la consulta, que avui es donaran a conèixer, han estat decebedors pel que fa a la participació, molt baixa, segons diferents fonts consultades.” Fer enquestes és la funció dels sindicats? O defensar els drets dels treballadors? A mi em sembla, per ser modest, que els sindicats no sempre fan enquestes abans d'opinar. Si el professorat no està disposat a donar suport a la vaga i creiem que la llei no és bona, potser cal conscienciar-lo. CCOO i UGT són sindicats o són fundacions d'estudis. Compte, compte, compte, que ja ens coneixem. Escrivans? Fariseus? Hipòcrites.

CCOO i UGT no recolzaran el dia de vaga del 13-N

2. Per què no fa vaga la gent el dia 13?
Més aviat, la gent no fa vaga per manca d’ideologia o de peles per pagar la hipoteca. Als que vagin a la vaga, monument. Amb humilitat: són el millor i més compromès del sistema educatiu. Compromís? Malo, malo, malísimo. Millor una legió de xais (tripartitics)

3. Jose María Fidalgo, malgrat els incidents de 200 km, passa d’enquestes. Ell opina directament el que li sembla. Amb opinions com la següents, millor que CCOO no secundi cap vaga: "José María Fidalgo explicó que el llamado Consenso de Washington, constituido a raíz de la célebre reunión de Bretton Woods de 1944, "fue muy útil para una etapa", puesto que se crearon instituciones como el FMI, la OMC o la Organización para la Cooperación y el Desarrollo, al tiempo que se abandonó el patrón oro por el dólar como moneda de referencia mundial.”
Toma del frasco, carrasco.

Comisiones Obreras defiende el capitalismo porque "está fundado"

4. Maragall, Ernest, el germaníssim, segueix generant consens.

Universitats recela de la nova prova per entrar a magisteri que planteja Maragall

a la seva manera, això sí. Suposem que declararà ara contra Universitats.

5. Estic esperant la presencia dels defensors i defensores independents. Els periodicastres, pilotes i intel·lectuals orgànics que, d’una manera o una altra, viuen del conte. Àgora? 59 segons? Hala, a opinar del que no sabeu. Segur que sortirà, en un moment o altre, que els que fan vaga són uns corporativistes. No us preocupeu, per això, tots els que us envolten us donaran la raó.

Alguns comencen a obrir els ulls: Crítica a la Lec

Oblida't, però no t'enganyis

Cerques la gloria, allunyant-te. I no ho saps. Tampoc coneixes què és la glòria. T’has abandonat i t’has oblidat. No t’has pogut enganyar. Ningú no pot enganyar-se. Oblidar-te, però t’has oblidat. La teva glòria, en projecte, és la teva perdició. El teu allunyament, és la teva persecució de la fama. No has tingut èxit. No saps que és l’èxit, com nosaltres tampoc no ho sabem. Però, en canvi, tu l’expliques. Abans d’aconseguir triomfar, ja has fracassat. Encara has de fracassar més. Tot el que admires, quan més t’apropes, més t’allunyes. Estàs en els teus inicis. Ningú no ha ignorant tant el seu propi desastre.

Influencias francesas en la Escuela Moderna de Ferrer i Guàrdia (V)

Algunas ideas más de Ferrer
Que la elaboración y madurez del pensamiento de Ferrer se vieron influidas por su estancia en Francia es un hecho que no debe merecer mayor atención. Desde la lejana ascendencia de la ilustración, con sus ideas de fe en el progreso y en la capacidad de expansión de las ideas, la creencia en la ciencia y en la cultura, pasando por la fe en la educación y el propio concepto de racionalismo ferreriano.
Hemos tratado ya el uso partidista de la enseñanza por parte del estado, pero no hay que olvidar la crítica de Ferrer al economicismo de la escuela francesa de su época, un hecho que le hizo ver clara la necesidad de plantear una relación especial y radical entre la escuela y la sociedad. Y esta postura le caracterizó enormemente. Es así como se entiende la propuesta de una escuela pública no estatal, ni municipal.
También hay que contemplar que el sindicalismo revolucionario francés, que tardó en hacerse presente en España, tuvo una gran ascendencia sobre el movimiento obrero, convirtiéndose en preeminente. No fue Ferrer ajeno a este hecho ya que las primeras traducciones francesas sobre este tema las realizó la editorial de la Escuela Moderna y La Huelga General. Debemos recordar, de paso, que el sindicalismo francés también recogió algunos frutos de la experiencia catalana de Ferrer en un tema tan importante como el de la neutralidad escolar, tan presente en el sexenio posterior al cierre de la Escuela Moderna.
Finalmente, no podemos olvidarnos de las insistencias sobre el adoctrinamiento ferreriano ya que han funcionado como una criminalización de todo pensamiento que se abogue un interés por la justicia humana, esa justicia que choca contra los intereses económicos sacralizados. Ahora bien, como algunos han hecho notar, no se ha hecho constar los esfuerzos de criminalización de la figura de Ferrer por parte del estado español. Unos intentos de los que el estado francés ha sido copartícipe.
En este sentido, Solà destacaba un artículo titulado “L’Internacionle policière”, escrito por Guy Bowman y que versaba sobre el espionaje policial contra la izquierda revolucionaria de la época, aspecto olvidado pero que resulta indispensable tener en cuenta para situar algunas de las fuentes citadas por historiadores aparentemente objetivos. En Francia, concretamente, destacaba un tal M. Johnson, corresponsal del Figaro, es decir, el inspector Houillier y también la policía rusa de Nicolás II. Este inspector había denunciado el interés de la policía española y francesa por implicar a Malato en el atentado de Rohan con el objetivo de minorar las consecuencias que para el despertar de las conciencias tenía la denuncia del proceso de Montjuïch, y especialmente de las torturas.
Los dos argumentos esgrimidos anteriormente, aparentemente inconexos, sirven para estar avisados sobre el desprestigio de la obra de Ferrer a partir del argumento “ad homine”, una línea que recorrió “el gobierno francés o sus representantes diplomáticos” ya que “(…) participó activamente, en el inicio de la campaña de desprestigio personal de Ferrer, sobre la base de que se propinaba un bandazo mortal a su reputación e, indirectamente, se tendía a justificar el resultado del juicio militar”. De hecho, lo que más interesaba era desprestigiar la obra de Ferrer, y no a la persona del alellense que a pesar de todo poco podía influir (en comparación con su obra) sobre el curso de los acontecimientos. Finalmente, debemos recordar otros aspectos de interés como los libros de texto, su trabajo en la línea que llegaba a Francia, los libros que pudo comprar en París y que tenían un buen interés; la influencia que el ambiente parisino ejerció sobre su cientificismo y su interés por la experiment

Influencias francesas en la Escuela Moderna de Ferrer i Guàrdia (IV)

Influencias en el pensamiento de Ferrer
Francesc Ferrer ha sido una figura bastante heterodoxa y, en consecuencia, incómoda para quien pretende realizar interpretaciones estáticas de él. A Ferrer, como a muchos otros personajes, las etiquetas no le sientan demasiado bien. Cifrar las influencias de las que su pensamiento se nutre sería una tarea interminable; bástenos tener en cuenta la presencia de aspectos del laicismo escolar catalán, de los grupos de renovación pedagógica, de la tradición escolar anarquista, del positivismo de Comte, del positivismo pedagógico de Spencer, del librepensamiento o la masonería; incluso podemos rastrear algunos aspectos de Marx.
La influencia más conocida, quizá también la más relevante, fue la de la pedagogía socialista, que le llegó de la mano de Paul Robin (1837-1912), un educador francés libertario y neo-maltusiano que practicó con vehemencia la coeducación de sexos. Se ha dicho, no sin razón, que también tuvo su gran impacto el plan de Trinidad Soriano presentado al Congreso de Zaragoza de abril de 1872, y que el traductor de la Escuela Moderna Anselmo Lorenzo consideró que “era un trabajo precursor de la enseñanza racionalista de la Escuela Moderna; con la única diferencia de que aquél era una idea fugaz expuesta en un medio circunstancial, mientras que ésta ha constituido el pensamiento y la voluntad de un propagandista enérgico y entusiasta, como Ferrer, que ha dado su vida por su ideal y ha dejado muchos continuadores.“
Si en la biografía de Ferrer existen varios puntos que demandan más investigación, la reconstrucción de la red de amistades parisinas está entre los preferentes. Además de Kropotkin, Grave, Reclus, Ferrer entabló buenas relaciones con Tarrida del Mármol, Louise Michel o Jaume Brossa, por citar sólo algunos nombres. Sin lugar a dudas, además de un buen número de contactos, en París elaboró la mayoría de ideas que luego iluminarían su práctica pedagógica.
Entre sus relaciones personales, especial atención merece el estudio, como ha indicado Pere Solà, de Carlos Malato, uno de los principales amigos franceses de Ferrer. Malato no ha recibido la atención que se merece por parte de los estudiosos. La relación entre ambos debió ser muy estrecha puesto que Malato era el encargado de los negocios del de Alella en París. Además, Ferrer le pidió que le completara su manuscrito sobre la Moral Científica, un hecho insólito que demuestra el alto grado de confianza que le profesaba.
Aparte de lo dicho, cabe destacar la influencia que ejerció en Ferrer el hecho de permanecer en un país republicano. Rápidamente apreció que no podía dejarse la educación en manos de los gobiernos, fueran del signo que fueran, que todo estado estaba interesado en mantener inamovible los privilegios y las injusticias, y practicaba un adoctrinamiento sistemático del pueblo, y supo también que la burguesía tenía un interés poco disimulado en la enseñanza. Él, como pocos en su época, se apercibió de que el control de la escuela y la extensión de la educación tenían relación con la transmisión partidista de una visión del mundo. Puesto que constatar los ejemplos sería una tarea extenuante, permítasenos sólo uno: “Como enseñanza política hay, la establecida en Francia poco después de la caída del Imperio, encaminada a exaltar el patriotismo y a presentar la administración pública actual como instrumento de buen gobierno”. Ferrer, en definitiva, critica el surgimiento de una ciudadanía a partir de unos presupuestos concretos y parciales alejándose de la escuela promovida por Jules Ferry y el neutralismo escolar, que contactó, sin embargo, con Ricardo Mella. Todos estos datos cobran relevancia si tenemos presente que Francia era considerada por muchos republicanos españoles como el camino a seguir.
La crítica de Ferrer al estatismo francés resultó iluminador para el movimiento anarquista y popular, tanto o más que el proceso de laicización que Ferrer vivió en su exilio parisino y que no dejó de criticar. De todo ello concluyó que no era posible una República (como él la entendía) sin un cambio social profundo y estructural. Lo que apreciará en Francia un ojo avisado y crítico es un cambio de nombres más que una transformación real. En definitiva, la aproximación a posturas más cercanas al anarquismo se produjo por esa vía y por esas experiencias ya que fue en su estancia francesa donde Ferrer se desengañó de la política.Ya que de la vinculación con Francia estamos tratando, resulta relevante determinar las causas de su exilio parisino, acaecido oficialmente el 23 de septiembre de 1886. Un tema que no es baladí. Siempre se ha vinculado el exilio (o emigración) con intentonas revolucionarias, por un lado, destacando así su carácter de “revolucionario lúdico, juguetón y superficial. La otra razón que se aduce hay que buscarla en la conflictiva relación que mantenía con Teresa Sanmartí, su mujer. Lo cierto, sin embargo, es que las causas concretas nos son desconocidas objetivamente. Sólo cabe la conjetura

Influencias francesas en la Escuela Moderna de Ferrer i Guàrdia (III)

La vocación educadora de Ferrer
En París, Ferrer, parece ser que descubrió su vocación educadora. Antes de entregarse a la enseñanza trabajó en una tienda de vinos en la calle Pont Neuf que, con el pasar del tiempo, se reconvirtió en “Libertad”, una pequeña taberna-restaurante que abandonaría en 1889. Fue entonces cuando se hizo profesor.
De hecho, sólo ejerció la docencia en Francia, pues en Cataluña, en su escuela, no impartió clases jamás. Tampoco aprovechó la ocasión para autoproclamarse conferenciante a través de las actividades de extensión escolar de su escuela; no presentó veleidades escritoras, no sólo por no estar especialmente dotado, según parece, para la escritura, sino por estar dedicado a otras tareas profesionales.
Como hombre práctico que era, su trabajo de profesor de español en París le reportó cierta honorabilidad y una discreta fama. Inquieto por el material usado en la docencia, publicó, con cierto éxito, su propio manual didáctico, L’espagnol pratique, que conoció dos ediciones, aunque habitualmente se cita sólo la fecha segunda, (1895 y 1897) en la prestigiosa editorial francesa Garnier. A pesar de lo que se ha dicho, esta obrita era innovadora ya que para enseñar el idioma se utilizaban oraciones de uso cotodiano en lugar de textos de autores clásicos más abstractos, como era más habitual.
Fue gracias a su actividad docente que conoció a Ernestine Meunier, una alumna suya que le legaría una parte de sus pertenencias con el objeto de que el dinero se dedicara a fundar una escuela y no, como había pretendido Lerroux a sufragar un partido político. Así fue. Ernestine murió el 2 de abril de 1901 y poco después Ferrrer inaugurava la Escuela Moderna. Meunier y Ferrer entablaron una buena amistad, a pesar de que ella era católica y él no escondía ya su simpatía anarquista. Meunier y Léopoldine, compañera de Ferrer, eran amigas y junto al pedagogo realizaron un viaje por Europa. Este viaje permitió estrechar relaciones entre ellos, a la vez que acrecentó la vocación educadora y el conocimiento pedagógico del educador catalán.
Ferrer aplicaba con Meunier las ideas que pondría en práctica más tarde en su escuela: la creencia en el poder de la ciencia. La francesa aceptó las recomendaciones literarias del profesor que incluían la mítica obra del ilustrado Volney, Las ruinas de Palmira, así como Ciencia y religión, de Malvert, un librito que recomendaba la masonería y que Ferrer pensaba publicar en español, con traducción de Nakens. Sea como fuere, lo cierto es que, por lo que sabemos de Ernestina, su actitud hubiera sido harto difícil en España y fuera de un contexto de laicización como el que se estaba produciendo en Francia, por un lado, y de exaltación de la ciencia, al que mucho ayudaron las diferentes exposiciones del momento, por el otro.

Influencias francesas en la Escuela Moderna de Ferrer i Guardia (II)

La primera directora de la Escuela Moderna

No poco importante es el hecho de que la primera directora de la Escuela Moderna, Clémence Jacquinet, fuera francesa, entre otras razones por la obertura cosmopolita más allá de las fronteras que demostraba. Como sabemos, Jacquinet marcó la línea ideológica y pedagógica de los dos primeros años de la institución ferreriana, como se aprecia por sus frecuentes colaboraciones en el “Boletín de la Escuela Moderna” en el período 1901-1906. El Boletín, como la editorial, publicó numerosas traducciones de autores franceses contemporáneos y no necesariamente de tendencia anarquista.
La vehemente labor de Jacquinet se fue apagando al calor del desacuerdo que sintió con la manera en qué Ferrer entendía la educación y el trabajo de la escuela. La francesa, cercana a las propuestas naturalistas de una educación negativa en el sentido roussoniano, chocó con la tendencia más política de Ferrer que, sin embargo, acabó por situar a la Escuela Moderna en la cúspide de las experiencias educativas más importantes del siglo XX. A pesar de todo, Ferrer también era un entusiasta moderado de Rousseau. Jacquinet criticaba la beligerancia, o línea ideológica explícita, ferreriana mostrándose más partidaria del neutralismo, una confrontación que se diluía y desaparecía cuando se trataba de escribir libros de texto: entonces ella y Ferrer parecían intercambiar los papeles. Ciertamente, una mirada no interesada a la tarea editorial de Ferrer parece no dar la razón a las críticas de Jacquinet: el proyecto editorial de Ferrer, como el Boletín, incluye una variedad de perspectivas y de planteamientos en absoluto reducibles a los esquemas de su fundador. Como fuere, al final del primer año dejó la dirección, continuando un año más como miembro del profesorado. Sus críticas tuvieron bastante eco tanto entre los enemigos, cosa lógica, como entre los amigos: Ricardo Mella bebió de las fuentes de la francesa.

Influencias francesas en la Escuela Moderna de Ferrer i Guàrdia (I)

Resumen
El 2009 será, se quiera o no, el año de Francisco Ferrer i Guàrdia, un personaje que ha pasado a la posteridad como uno de los “pedagogos” más importantes de todos los tiempos. También como uno de los más controvertidos. Sin duda el honor alcanzado por Ferrer se debe a La Escuela Moderna, una institución que dejó una profunda impresión en todo el mundo.A pesar de que ciertos aspectos son bien conocidos, pretendemos poner de manifiesto la deuda, pocas veces manifestada abiertamente, de Ferrer con Francia: la Escuela Moderna no hubiera sido posible sin el exilio parisino.

Texto
Las relaciones de Ferrer con Francia, a través de su traslado parisino, son conocidas relativamente bien. Sin lugar a dudas, ha sido la nación que, tras la desaparición del educador alellense, con más fuerza desarrolló una campaña a su favor. En mayor medida que en cualquier otro lugar, el fusilamiento de Ferrer provocó un alud de conferencias, manifestaciones y publicaciones por parte de medios no sólo obreros y no únicamente anarquistas.Francia fue importante en la vida de Ferrer por muchas razones. En París vivió muchos años desde aquel lejano 1885 hasta el momento de la fundación, en 1901, de la escuela que marcaría la historia de la educación catalana y española. En París, que en aquellos tiempos era una de las ciudades más atrayentes de su tiempo, en 1894, se separó de Teresa Sanmartí, con quien se había casado en 1880; en París, vio morir a dos de sus hijos, Carlos y Luz; conoció a la maestra Léopoldine Bonnard, con la que tuvo, en 1900, un hijo al que llamaron Riego. En Francia, de la mano de José Paulet, Ferrer se vinculó a la masonería, ingresando en la logia La Verdad en febrero de 1883; más tarde, en junio de 1890 se afilió a la logia Les Vrais Experts, tardando sólo ocho años para llegar al grado 31. Su compromiso, según parece intermitente, con la masonería, le proporcionó la oportunidad de relacionarse con relevantes intelectuales en Francia y también algunas de las ideas más trascendentales de sus experiencias pedagógicas: la coeducación de clases sociales.En Francia se relacionó con Charles Malato, una de las amistades personales más significativas, y, aunque no tenemos la certeza, también conoció a Anselmo Lorenzo, uno de sus más íntimos colaboradores en Barcelona. Unos hechos que, añadidos a los que iremos constatando, sugieren que no parece deseable, y menos aún viable, entender la Escuela Moderna sin tener en cuenta el devenir cultural de Francia.

Influencias francesas en la Escuela Moderna de Ferrer i Guàrdia

Durant aquests dies aniré publicant una comunicació que presentaré en un Congrés de Salamanca. Cada dia publicaré una part programada (i així em dono un descans). Estaria bé que em diguéssiu que us sembla, tot i que segurament no podré respondre fins el diumenge. Està escrit en castellà. Que no serveixi de precedent. Per raons de comoditat he tret les notes a peu de pàgina i les cites. La propera vegada, amb més temps, inventaré alguna manera d'incloure-les sense fer-se pesat. Sé que hi ha altres formes de publicar textos llargs, però de moment he triat la dels missatges parcials. Aquest text forma part del Quadern d'Història de l'Educació Catalana que aniré publicant.

Desitgeu-me sort!

El sentit de l’humanisme (I)

Ernst Robert Curtius [no existeix a la viquipèdia] és conegut per la seva obra Literatura europea i Edat mitjana (Berna, 1948) i nosaltres el coneixem per una conferència que duia per nom El sentit de l’humanisme. Curtius era un valent. Proposava que ens imaginéssim una societat en la qual el progrés social i científic ha arribat al seu terme possible; una societat que ha aconseguit resoldre tots els seus problemes: el problema social, l’econòmic, el sexual; una societat sense presons, també sense fronteres econòmiques, el qual el treball i la producció es regeixen elles soles, naturalment i sense lleis ni normes [el somni neoliberal, vaja], i en la qual potser l’autoritat mateixa seria supèrflua. En una societat així, les fórmules nacionalisme o socialisme hi serien completament desplaçades. Els homes d’aquesta societat potser haurien après a no sentir el dolor i a no veure la mort com a temible. I no obstant, persistiria encara, per a ells, un problema angoixant: el problema de donar un contingut a la vida humana, i aleshores girarien els ulls cap a la tradició, en l’esperança de trobar-hi uns exemples, uns arquetipus.
Això ho digué en una conferència pronunciada al Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, el 9 d’abril de 1932. Ni més ni menys. El coneixement no perd tan ràpid la seva actualitat com és opinió comuna. Comuna i errada, però habitual.

L'educació és parapemta (antaviana)

Que l'educació està caient en desgràcia, i la caiguda no sembla tenir final, és un fet poc discutible. Estem millor que fa 100 anys, en alguns aspectes fins i tot millor que fa 25, però en general no hem avançat gaire.
M'agraden els fets anecdòtics perquè si bé no demostren res, almenys són il·lustratius. Per exemple, difícilment sona un telèfon al teatre ni al cinema (però sona). Si a La Caixa no els permetessin, els telèfons, no se sentiria mai cap musiqueta. Ara bé, en una classe, de la ESO de Cicles o de la Universitat, és impensable no sentir-ne cap trucada. Moltes vegades, amb resposta inclosa. Tenint la música, ens falta llums de colors i un cubata. SI fos necessari també podem regalar un comandament a distància i posar els profes en una guixeta fent la classe. Que cada alumne/a posi el canal que vulgui. Si aquestes futilitats no les podem solucionar, ja en direu què solucionarem.

Optimisme quasi global

La que ens va caure

La que ens està caient

LA QUE ENS CAURÀ

Amb tots els canvis que s'estan produint i nosaltres encaparrats només amb el climàtic.

Fotografies fetes per Arnau i Sergi Esteruelas

Nit freda per ser abril

divendres, 3 / octubre / 2008

No és abril, però la nit comença a ser freda. Amb cançons com les de Manel, ens podem sentir feliços i calentets. Catalunya fa encara cultura que val la pena. Música mig folk, mig surrealista. Escolteu-la. Paga la pena. (He tingut un problema i he posat tots els post avui. Pitjor és estar veient "Donde estás, corazón)
Nit freda per ser abril

enviat per Albert Esteruelas a la/es 22:21

Manual de bones pràctiques (aproximadament)

dijous, 2 / octubre / 2008 El poble esperant la propera decisió sobre les seves vides

Avui, a classe, hem vist el documental “La basura de la globalización”. El van fer a Documania fa temps. Divulgació. I per això mateix, impressionant. Narra la història dels zabalins d’El Caire. El zabalins són un grup de cristians que viuen de la recollida, casa per casa, i el reciclatge de les escombraries en la immensa ciutat d’Egipte. 60.000 mil persones que viuen d’un força pulcre reciclatge són substituïdes quan es contracta una empresa espanyola (Urbaser -del grup Dragados/ACS- i FCC) de recollida de residus. Després del canvi dels zabalins pels camions, només un centenar de recollidors són els que treballen. L’empresa contractada no fa reciclatge; simplement recull les escombraries i les deixa al desert, prop de les grans Piràmides. Un fet que les notícies passen per alt. Increïble. Aquest és el món que progressa com els crancs i que defensem com si fos el món més natural i inevitable de tots els mons possibles. És aquest el planeta defensat pels liberals llibertaris? Sí. Segur que algú ha tret algun caleró de l’operació. Algun polític, vull dir. Però la justícia, la equitat, la voluntat de justícia i la voluntat d’equitat han desaparegut del tot. No sé on podem trobar la polèmica comunitaristes-liberals (del tipus que sigui). Algú hauria de pagar els desperfectes de tanta producció social anorreada, de tantes vides fetes malbé, robades. Per diners, per ambició i, com diria Serrat, per mala fe. Mentrestant, Maragall (Ernest) ideant lleis educatives prop del llibertarisme (liberal, clar). De moment, és la tangent. Per a alguns, el sectarisme dels que no accepten els canvis i s'aixopluguen en belles ideologies (ja direm qui diu això). La teoria de la inacció, per aplicar-la a aquesta gent, cobra força. Alguns cada vegada que actuen, agreugen el problema.

Limpieza española para El Cairo

enviat per Albert Esteruelas a la/es 18:54

Carta oberta als benpensats (tipus Victòria Camps)

dimarts, 30 / setembre / 2008
És una llàstima que vostè no llegeixi aquest missatge, senyora catedràtica.Que ens hem begut l’enteniment, no és cap notícia. Sí és notícia que, alguns i algunes, insistents fins l’avorriment, continuïn defensant idees ben rares. Mentre Bush insta el Congrés a reconsiderar el seu pla de rescat financer, la Catedràtica de filosofia moral i política a la UAB, Victòria Camps es posa en evidència. Tranquil·lament. A l’Avui li fan una entrevista. L’aniré comentant entre claudàtors:Pregunta: La burocràcia és un altre mal de l’educació?Resposta: L’educació no necessita funcionaris [l’escola, vol dir? Quina seguretat en té en un tema que més aviat és d’opinió. Això no pinta bé] Això s’hauria d’anar canviant, perquè aquesta situació genera desconfiança dels pares cap els mestres [ara utilitzem la desconfiança dels pares envers el mestres, només els funcionaris (?) per a atacar el sistema públic d’ocupació. En un moment de crisi d’un sistema que genera més i més desigualtat. Ara resultarà que si els pares desconfien d’alguna situació, idea o persona, s’ha de canviar allò sobre el que desconfien. Suposo que si els alumnes desconfien d’un professor, o professora, també caldrà prescindir. I si qui desconfia són els polítics? què passarà? En futbol ja es fa, quan es desconfia de l’entrenador, carretera i manta! Imposem la lògica futbolera! Vinga!] Donem per pressuposat, sense que sigui veritat, que en tenir la feina segura ja no s’esforçaran ni intentaran millorar [bé, ara es recondueix una mica. Jo sóc funcionari, com ella, però no defenso el funcionariat perquè sí. El sistema públic no està gens malament, sobretot per les persones que no poden pagar-se uns treballadors privats, que som una immensa majoria, no? I quan penseu en els funcionaris, penseu en els mestres? Doncs, penseu. A més a més, vostè coneix algun estudi on es demostri que els professors funcionaris són pitjors que els no funcionaris? Jo estudi no, però exemples d’interins pitjors (o iguals) en conec molts. De la privada, encara els conec pitjor o iguals que de la pública. Això ja ho sap vostè; aleshores, quins interessos serveix vostè? O és pura ignorància, que fora greu. O què és][L’entrevistador (Lluís Martínez), que es veu que no és imbècil i intueix de què va la pel·lícula, i que potser avui farà caixa.....pregunta....Les escoles públiques tindrien millors resultats si els mestres no fossin funcionaris?RESPOSTA. Parlem clar. Hi ha una persona que es pensa ara que ho té a ou. I rasca. Pica. I com pica. Increïble. Filosofia moral? Ja, Juà, Juà (amb accent o sense)El sistema funcionarial [pica, pensant, potser, en la traducció en vendes de llibres, o en Obama o vés a saber què passa] impedeix gestionar bé un centre. [quin estudi, senyora catedràtica diu això?. Cap. Ok, però l’opinió ven llibres, eh? O no té res a veure amb això? El que vostè escriu, és ciència, senyora catedràtica? Ens pot dir un estudi, mínimament seriós que ho digui? No? I perquè ho diu vostè, senyora catedràtica? Catedràtica de filosofia? Catedràtica de moral?. La mentida és cardenalícia, senyora catedràtica? Cal demanar disculpes, senyora “el sistema funcionarial impedeix gestionar bé un centre”? Òbviament aquesta opinió no és exemple de cientificitat] [Una anècdota, senyora cate? Dràtica?. Potser més Cate que Dràtica?]. És menys dinàmic que un centre privat, que pot contractar qui vulgui. [Quanta ciència!, senyora catedràtica.! Un centre públic no pot contractar qui vulgui, i un privat sí, senyora catedràtica. Quantes hores fa un professor en un centre públic? professora?, senyora catedràtica I quan cobra? Senyora catedràtica?. Quantes hores fa vostè, senyora catedràtica? Amb divuit crèdits de classe? Senyora catedràtica? 4’5 hores de classe, senyora catedràtica? Cobrant, quant, senyora catedràtica? 500 euros com un associat, amb contracte laboral, no funcionari, com vostè, senyora catedràtica? Reclamarà vostè cobrar el meu sou, senyora catedràtica? O seguirà cobrant més de 2500 euros per fer UNA HORA I MITJA a la setmana de classe més que jo, senyora catedràtica?. Que GUAI que els centres privats puguin fer el que vulguin! I els públics, per culpa dels funcionariat cobren una mica millor! Quina barbaritat! Per no fer res!]La llei d’educació [senyora catedràtica] dóna més autonomia als centres. Això és bo [segur? més de 2500 euros de funcionaria contra 500 de contractat per només una hora i mitja més a la setmana? I vostè no pensa, com jo, que el sou és ridícul? Li sembla millor el del contracte laboral? Més digna? Això pensem de la Universitat? de l'ensenyament?] Però si els centres no poden crear un equip propi és difícil que puguin fer ús d’aquesta autonomia. [però, senyora catedràtica, sap vostè de què parla? Moral? Filosofia? Ètica? Política?. No fotem, senyora catedràtica!. Si els centres poden crear els seus propis equips, millor que millor, perquè, senyora catedràtica, vostè no té ni idea de com es treballa en els centres públics. Senyora catedràtica, vostè ha llegit alguna cosa, li han explicat altra, però vostè no ha viscut en un centre públic. Ni, pel que sembla, l’han informat bé. I punt! Tampoc no ha preguntat a qui, cada dia, agafant menys baixes de les que agafen les empreses privades (comprovi, senyora catedràtica, que els treballadors de la privada a Itàlia tiren de cocaïna, a Catalunya, de baixes, en les empreses privades molt més que a la pública, senyora catedràtica. Sap vostè que vol dir, fer “un equip propi”? Ha treballat en un IES, senyora catedràtica? Sap vostè com es fa “un equip propi”? .....]No es preocupi, vostè. La qüestió és respondre entrevistes. O l’entrevista no respon al publicat per l’Avui [+]. Paga la pena, aquesta pena, la notorietat?
enviat per Albert Esteruelas a la/es 23:04

Emmordassats i complaguts. Jordi Mata (II)

dissabte, 27 / setembre / 2008

La presentació tindrà lloc el dia 3 d'octubre a la Llibreria 22, carrer Hortes 22 de Girona, a les vuit del vespre.
M'agradaria molt assistir, però treballo i penso que no em serà possible apropar-me. Molta sort, Jordi.
enviat per Albert Esteruelas a la/es 21:29

Emmordassats i complaguts. Jordi Mata (I)

El proper divendres presenten l’obra gunyadora del la tercera convocatòria del Premi Nacional d'Assaig Francesc Ferrer i Gironès a Girona. Es tracta d’un interessant assaig de Jordi Mata titulat Emmordassats i complaguts. La guerra de Successió que no ens contem. Té molt bona pinta. Jordi Mata ja és un autor força reconegut i amb nombroses publicacions i premis. A més a més, el títol és molt interessant en el que representa d’autocrítica: “complaguts”. Si us faig propaganda d’aquesta obra és també perquè jo mateix en vaig ser un finalista d’aquest premi, per darrera d’aquesta obra. Era la primera vegada que em presentava a un premi i penso que no em tornaré a presentar. Això no baixaré la mitjana d'èxit. Tot un honor per a mi. Això és el que tenen els blogs. Es pot perdre tranquil.lament la vergonya.El proper llibre, el meu. El primer. Uff!
Etiquetes de comentaris: enviat per Albert Esteruelas a la/es 21:18

Llibre d'evocacions

dijous, 25 / setembre / 2008

Llibre d'evocacions 1922-1947 és una obra que va publicar la impremta Altés per a parlar de l’Escola del Mar de l'Ajuntament de Barcelona. Eren els difícils anys del franquisme, és a dir, que es titulava "Libro de evocaciones". L'Escola del Mar la dirigí Pere Vergés i estava situada a la Platja de San Sebastián, a la Barceloneta. Va ser bombardejada per les tropes nacionals. Suposem que no van fer-ho amb mala intenció. Simplement no haurien anat a escola i no sabíen com eren. Què malament ho va passar en aquells anys Pere Vergés, un amant de la música, l'educació i la cultura...L'obra tenia aquesta intencionalitat declarada: "Este libro trata de evocar recuerdos, valorar sugestiones, de descubrir inquietudes, es decir, de desentrañar la complejidad del espíritu que la preside". Ho intentarem

enviat per Albert Esteruelas a la/es 22:29

L'origen del coneixement: la fam (II)

Em permeto la licència de passar a post, el comentari de komandollentia. En podem aprendre. Passar gana genera pensament, si ...la idea de treure´m la gana de sobre inicialment. Tenir fam i pensar van de la mà, però inicialment està orientat a satisfer l´impuls primari de satisfer una de les nostres necessitats fisiològiques i, en la mesura que aquesta està coberta, comencem a construir la historia de la cuina moderna, de la cuina com a expressió d´identitat o més actualment la cuina per col.lectivitats, la fast-foot, la globalitzada,la michelin, la mileurista..i segur que algunes més que tenen per objectiu tàcit o explicit fer gaudir..o no. Ja entrarem en matissos.Per últim, com exemple de gana voraç, m´agradaria recordar a Gianni Rodari en un fragment dels Contes per Telèfon de fa ja uns anys en concret el conte "Cuina espacial", per esmorçar es fa així:SONA EL DESPERTADOR, ET DESPERTES, AGAFES EL DESPERTADOR I TE´L MENGES EN DUES QUEIXELADES.I en la postdata el komandollentia cita, ni més ni menys, a Ferran Agulló (polític de la lliga) que proclama l´existència d´una cuina nacional a la Renaixença, que obre una via discursiva en la relació entre fam, cuina i política.
komandollentia.
Toma del frasco carrasco!

enviat per Albert Esteruelas a la/es 22:18
1.2

L’origen del coneixement: la fam

dilluns, 22 / setembre / 2008

Ramon Turró i Darder

Aquest era el títol de la principal obra d’aquest filòsof català antikantià. Considerava que la vida psíquica tenia el seu origen en la gana. La fam és una necessitat psíquica.El cert és que es pensa després de menjar, però també és cert que la gana (la pròpia o la dels altres) ha generat molt pensament. Egoista, unes vegades, altruista, altres. De fet, tu (i altres) ets el komandollentia. Ara bé, posats a dir, penso que la misèria de molts ha estat una potent eina de pensament i d'acció social. Si no hi hagués gent que passa gana, es pensaria menys.

enviat per Albert Esteruelas a la/es 09:40

Voluntat d'objectivitat

dissabte, 20 / setembre / 2008
En les meves lectures de blogs (molt superficials, indisciplinades i poc ordenades) he observat una manca, bastant general, d'objectivitat. Potser hauria d'escriure "voluntat d'objectivitat". Ara que governa el tripartit, cera al tripartit, quan molts problemes venen de molt i molt abans. Per exemple, l'educació. Vint-i-tres anys de CIU s'han anorreat en uns quants anys? No. És clar. Santa hipocresia? Santa Ignorància? No, Santa Manca de Voluntat d'Objectivitat (SMVO).Felipe González i l'OTAN. Zapatero i l'Estatut. Zapatero i Mas. Tinguem memòria.Potser tota semblança amb Montilla o altres és una coincidència. Una cançó de Krahe dedicada a Felipe González quan va fer entrar Espanya a l’OTAN. Recordar està bé.



enviat per Albert Esteruelas a la/es 13:00

Iniciem el nou curs

dimecres, 17 / setembre / 2008
Avui hem presentat el nou curs als alumnes. M'envaeix una certa ansietat per endegar el meu crèdit i una certa enyorança dels alumnes d'Integració social del curs passat. Un altre repte. El curs d'Educació Infantil pinta diferent. La LOE el farà burocràtic, tècnic. Tantes hores d'Unitat Formativa. Programada al mil·límetre. No hi cabrà res de nou. Senyor Maragall: posa fil a l'agulla. Senyor conseller: renovi el 90% dels assessors i posi a treballar els inspectors. De veritat. Es sorprendrà. Descobrirà la Teoria del cranc. Hem anat cap enrere. I el que ens falta per recórrer encara. Cap enrere. Decreixent on cal créixer; creixent on cal decréixer. Uf! Quin embolic.
enviat per Albert Esteruelas a la/es 19:22

Alella, una nova escola

Fotografia feta per Arnau i Sergi Esteruelas

Alella demana fa temps una nova escola. Es reclamava ja amb temps del conseller Bargalló. Amb menys empenta que ara, certament. Aquest rètol és el que més em plau. Està ben en consonància amb l’estat de l’edifici. El que més m’agrada és el beneït escepticisme dels que l’han retolat. Ja!, diu. Podria dir també: Juà! Juà!. Després de tants anys el que queda a un poble és l’humor. Potser també la hipocresia d’alguns. Quan la construeixin caldrà reclamar una escola nova. No caldran autocars.

enviat per Albert Esteruelas a la/es 19:22

Ser polític

dijous, 11 / setembre / 2008
Estic una mica fart dels polítics. Sé que aquesta opinió no agrada gaire als polítics. Tampoc a aquells que en treuen profit dels polítics. Els polítics aprenen a ser polítics de mala manera. Us heu fixat amb quina parsimònia parlen? Mai es posen nerviosos. Perquè prenen distància del que diuen. Mentides. Manipulacions. No conec cap persona que tingui bones intencions i que no s’esveri davant de certes situacions. Els polítics, no. Totes les pitjors persones que he conegut són tranquil·les parlant (persones amb certa cultura). Totes acaben "triomfant". Jo estic fart dels trepes i els polítics.
M'acabo de tancar una porta de futur.
M'és igual.
Bona diada
(Ja us explicaré l'anécdota de la biblioteca. Total és poca cosa. Avui volia escriure sobre la FP. Ja us ho explicaré un altre dia)

enviat per Albert Esteruelas a la/es 11:10

Volia escriure una anécdota, però m'he sortit del tema

dimarts, 9 / setembre / 2008
No pensava escriure encara. No. No sé quina periodicitat hauré de fer servir perquè no m'agrada gens ni la incertesa, ni l'esponteneïtat. M'encanta dir: dimecres. I pum. M'ho aniré pensant. És que no tindré gaire temps. Sí tinc pensat fer un Quadern d'Alella, on visc. Es titularà "Alella: tant per veure". I a veure que es veu. També, segurament, faré una altra monografia sobre la Història de l'Educació a la Catalunya Contemporània, que s'anirà amb el pla de Bolonya. S'anirà del tot o s'anirà a l'optativitat. Tothom defensa la seva assignatura. La meva la defensen els alumnes. En un tripartit catalanista, pum!. Toma del frasco carrasco.

De fet volia explicar-vos una anècdota de la bilioteca. Altre dia. Ara no puc. (Hauria de posar coloraines i enllaços... però...)

enviat per Albert Esteruelas a la/es 16:01

Curs de Blogs

dissabte, 6 / setembre / 2008
Fa temps que volia encetar el meu blog. Tenia ganes d'anar narrant allò que em passa i allò que penso. Però no trobava el moment. Ara estic fent un curs i, què hi farem!, he començat. Suposo que de moment no seré gaire regular en les meves comunicacions. Em fa una mica de por perquè tenir un blog, essent com sóc jo, vol dir despullar-se, oferir massa informació sobre mi mateix als altres. D'altra banda, així escriuré més en català.
Salut, a tots i totes.

enviat per Albert Esteruelas a la/es 00:38